Els sanitaris se senten maltractats

L’efecte dominó al País Valencià és una rea­li­tat. Tot cau, els béns mate­ri­als i, ara, la salut física i psi­cològica. Tot­hom hi està expo­sat, i com més dies pas­sen, més neces­sa­ris són els sani­ta­ris a la ter­reta. Així i tot, els pro­fes­si­o­nals se sen­ten mal­trac­tats per la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana, sent un ser­vei impres­cin­di­ble per a gent que fa una set­mana que no hi té accés d’una altra manera.

La infer­mera San­dra Villa­nu­eva tre­ba­lla com a infer­mera pediàtrica a Bil­bao, i explica que els pro­fes­si­o­nals valen­ci­ans estan molt indig­nats perquè el seu govern ha deci­dit dema­nar volun­ta­ris en comp­tes de con­trac­tar gent de la borsa de tre­ball que està sense feina. Així, diuen, s’estal­vien diners. “La pasta és la pasta”, inclús en situ­a­ci­ons tan extre­mes. Villa­nu­eva, quan la Gene­ra­li­tat va acti­var els for­mu­la­ris per anar al País Valencià com a volun­ta­ris –s’hi van pre­sen­tar més de 21.000 per­so­nes–, no s’ho va pen­sar: el mateix dia es va pre­sen­tar a la Ciu­tat de les Arts. Sobre­tot, des­taca el caos i la nul·la gestió per part d’ins­ti­tu­ci­ons res­pon­sa­bles. “He hagut de ges­ti­o­nar jo els auto­bu­sos de volun­ta­ris que van als pobles afec­tats”, exclama.

A més a més, la feina que fan quan arri­ben a la zona indi­cada és a peu de car­rer, i mai millor dit. Van casa per casa pre­gun­tant si neces­si­ten ajuda, alguna cura o medi­cació, ja que sem­bla que els cen­tres sani­ta­ris tenen ordres de no dei­xar tre­ba­llar cap pro­fes­si­o­nal (dins del cen­tre) que no sigui de la Comu­ni­tat Valen­ci­ana. En alguns pobles, però, han fet cas omís d’aquest supo­sat dic­tat de la con­se­lle­ria i han pri­o­rit­zat la neces­si­tat, com per exem­ple al muni­cipi d’Albal.

Per altra banda, també mani­festa que falta mate­rial sani­tari, però que “a poc a poc” va arri­bant el que més s’uti­litza: gases, apòsits i desin­fec­tants per a peti­tes cures, sobre­tot per a la gent que està nete­jant. El risc d’aga­far una infecció és molt alt, sobre­tot per l’aigua estan­cada i la fer­ra­lla acu­mu­lada, diu Villa­nu­eva. I afe­geix: “Una petita ferida s’ha de curar per mini­mit­zar al màxim aquest risc.” Per això, també, dema­nen a tot­hom que està sobre el ter­reny que revisi abans el seu estat de vacu­nació pel que fa a l’anti­tetànica. La sen­sació gene­ral dels sani­ta­ris és de caos i de mala gestió gene­ral de la situ­ació. De fet, afirma que també s’han tro­bat per­so­nes que deien que eren sani­ta­ris i actu­a­ven com a tal, sense ser-ho.

Un altre tema que pre­o­cupa, i molt, és la salut men­tal. A Pai­porta, el poble més arra­sat, dues psicòlogues anda­lu­ses –con­cre­ta­ment d’Alme­ria i de Màlaga– mani­fes­ten que han notat un petit canvi en els ànims dels veïns. “Estan començant a sor­tir de l’estat de xoc”, diu Rocío. Això és el que més les amoïna: com ges­ti­o­na­ran, un cop pas­sat el temps, la bai­xada emo­ci­o­nal que com­por­tarà el pas de la dana.

Totes dues pas­se­ja­ven ahir per Pai­porta, amb l’armi­lla iden­ti­fi­ca­tiva, i inten­tant par­lar amb tot­hom. De tot i de res, inten­tant que par­lin, que expli­quin com se sen­ten, que s’alli­be­rin i plo­rin si cal, però que no quedi res dins. Això, amb els agents de tots els cos­sos de l’Estat espa­nyol i de l’estran­ger que són al poble també ho fan: “A vega­des, només cal pre­gun­tar com estan per recon­for­tar.” Tan­ma­teix, cadascú allà té les seves armes d’auto­de­fensa. Per exem­ple, uns joves que nete­ja­ven par­la­ven del par­tit del Real Madrid de dime­cres. La gent intenta eva­dir-se un moment de la rea­li­tat par­lant de coses banals o, inclús, fent bro­mes. L’humor, com diu Rocío, és una gran arma de defensa. Però no ens enga­nyem: hi haurà molta feina a fer en l’àmbit psi­cològic un cop el car­rer esti­gui “net”. Sense anar més lluny, un veí agraït per l’ajuda anava atu­rant els volun­ta­ris i els deia que els espe­rava allà, d’aquí a un temps, per con­vi­dar-los a men­jar una “pae­lla” quan tot hagi tor­nat a la nor­ma­li­tat. Una nor­ma­li­tat que costa de creure que pugui tor­nar a Pai­porta.

Aquí, però, rema tot­hom a favor perquè així sigui. Sense anar més lluny, un capellà amb l’alçacoll encara posat i les botes d’aigua ple­nes de fang com­bi­nava la neteja viària amb la cura de la salut espi­ri­tual, que en aquests temps també és impor­tant. A vega­des es neces­sita un xic de fe i espe­rança davant d’aquesta bar­ba­ri­tat. A tot això, les ins­ti­tu­ci­ons, enti­tats i orga­nit­za­ci­ons mobi­lit­za­des al País Valencià han fet un pacte de silenci. Els seus tre­ba­lla­dors tenen pro­hi­bit par­lar amb la premsa; han de deri­var les entre­vis­tes al depar­ta­ment de comu­ni­cació perquè donin les decla­ra­ci­ons ofi­ci­als, i això genera una incer­tesa i una sen­sació de mis­teri que difi­culta, a vega­des, dis­cer­nir la rea­li­tat del que no ho és. Un d’aquests canals ofi­ci­als, en par­ti­cu­lar el de la Con­se­lle­ria de Sani­tat valen­ci­ana, ha asse­gu­rat que els hos­pi­tals del País Valencià estan tre­ba­llant amb “nor­ma­li­tat”, sense col·lapses i amb uns pro­to­cols acti­vats per estar pre­pa­rats, per exem­ple per garan­tir l’estoc sufi­ci­ent per vacu­nar, en cas neces­sari, del tètanus.

Gràcies a Déu, que diria el capellà de Pai­porta, que la gent té ganes de par­lar i de com­par­tir les emo­ci­ons, dema­nant als peri­o­dis­tes que escri­guin la rea­li­tat (una frase molt repe­tida) i que com­par­tei­xin amb el món el que es viu aquí.