Els Reis d’Orient marquen el pas de la història

“Després que Jesús va néixer a Bet­lem de Judea, en temps del rei Hero­des, vin­gue­ren uns savis d’Ori­ent i, en arri­bar a Jeru­sa­lem, pre­gun­ta­ren: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sor­tir la seva estre­lla i venim a ado­rar-lo.» Quan el rei Hero­des ho va saber, es va inqui­e­tar i, amb ell, tot Jeru­sa­lem. Hero­des va con­vo­car tots els grans sacer­dots i els mes­tres de la llei que hi havia entre el poble i els pre­gun­tava on havia de néixer el Mes­sies. Ells li res­pon­gue­ren que «a Bet­lem de Judea», que així ho havia escrit el pro­feta: «I tu, Bet­lem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les prin­ci­pals viles de Judà, perquè de tu sor­tirà un príncep que pas­tu­rarà Israel, el meu poble.» Lla­vors, Hero­des cridà en secret els savis, els demanà el moment exacte en què se’ls havia apa­re­gut l’estre­lla i els enca­minà cap a Bet­lem dient-los: «Aneu-hi i infor­meu-vos amb exac­ti­tud d’aquest infant, i quan l’hau­reu tro­bat, feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a ado­rar-lo.» Després de sen­tir aques­tes parau­les del rei, es posa­ren en camí. Lla­vors, l’estre­lla que havien vist sor­tir començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. L’ale­gria que tin­gue­ren en veure l’estre­lla va ser immensa. Van entrar a la casa, veie­ren el nen amb Maria, la seva mare, es pros­tra­ren a terra i l’ado­ra­ren. Després, obri­ren les seves arque­tes i li ofe­ri­ren pre­sents: or, encens i mirra. I, adver­tits en som­nis que no anes­sin pas a veure Hero­des, se’n tor­na­ren al seu país per un altre camí.” (Mateu 2,1-12)

“L’Evan­geli de Mateu és l’únic relat bíblic que recull l’arri­bada d’uns mags que, seguint una estre­lla, cer­ca­ven un nen que havia de con­ver­tir-se en el Mes­sies. El fet que l’ori­gi­nal de l’Evan­geli esmen­tat fos escrit pro­ba­ble­ment en ara­meu fa que la tra­ducció al grec de mag sigui con­fusa, ja que pot tenir diver­sos sig­ni­fi­cats i mati­sos; per exem­ple, pot tra­duir-se per ‘savi’, ‘home de ciència’, ‘brui­xot’, ‘matemàtic’, etc. Aquest text tam­poc cita el nom­bre de mags o savis que hi havia, i encara menys els seus noms. Només ens indica que pro­ve­nen d’Ori­ent, és a dir, d’on surt el sol, tota una pro­cedència simbòlica, ja que por­ten la llum, l’escalf, el saber…”, explica l’his­to­ri­a­dor i folk­lo­rista Ama­deu Carbó. En tot cas, la història va arri­bar a la con­clusió que eren tres mags o reis perquè a Jesús se li havien ofert tres regals (anti­ga­ment, el nom­bre de mags ballava).

“Hi ha un evan­geli apòcrif armeni del segle III [els evan­ge­lis apòcrifs són els que l’Església, per diver­sos cri­te­ris, no va reconèixer com l’autèntica paraula de Déu ni ins­pi­rada per l’Espe­rit Sant] en què s’esmenta que els mags de l’Evan­geli eren tres reis: Mel­cior, rei dels per­ses; Gas­par, rei de l’Índia, i Bal­ta­sar, rei dels àrabs”, expli­cita el caputxí Valentí Serra, de Man­resa, que asse­nyala: “La tra­dició popu­lar els ano­mena reis per tal de con­ver­tir els tres savis esmen­tats en l’Evan­geli en un símbol de la uni­ver­sa­li­tat del poble cristià que arriba a tots els pobres i cul­tu­res. Pèrsia, Aràbia i l’Índia, que era lla­vors el món cone­gut.”

“Des que es des­co­breix Amèrica i les Índies, Occi­dent ja no pot obviar que al món hi ha més races, i els tres savis, que havien repre­sen­tat les edats de l’home, amb un home blanc, un home ros i un home negre, pas­sen a repre­sen­tar de manera defi­ni­tiva i a grans trets les tres races de la Terra”, explica el biblista Armand Puig.

“En l’esmen­tat evan­geli apòcrif armeni del segle III, ja es fa esment de la uni­ver­sa­li­tat dels pobles d’Ori­ent: Pèrsia, Aràbia, l’Índia… Segons els llocs i les èpoques, s’han donat diver­ses inter­pre­ta­ci­ons simbòliques: la uni­ver­sa­li­tat de tots els pobles de la Terra; també el curs quo­tidià del sol –albada (rei blanc), mig­dia (rei ros) i nit (rei negre)– i fins i tot les tres edats de l’home (infan­tesa, madu­resa i vellesa)”, explica fra Valentí Serra.

Al segle XV, els reis pas­sa­ran a repre­sen­tar els tres con­ti­nents cone­guts: Europa, Àfrica i Àsia. Uns anys abans de la des­co­berta d’Amèrica, però, a Cata­lu­nya ja hi ha pin­tu­res amb pat­ges negres i un rei negre. “Al retaule de Santa Maria de Verdú, fir­mat per Jaume Fer­rer II entre el 1432 i el 1434, hi sur­ten, per pri­mera vegada, pat­ges negres (reis blancs, però pat­ges negres). I al retaule de la Mare de Déu dels Paers, també de Jaume Fer­rer II, pin­tat el 1450, és on, per pri­mera vegada, apa­reix el rei negre. El retaule es con­serva al Saló del Retaule del Palau de la Pae­ria de Lleida”, explica l’his­to­ri­a­dor Martí Casas, col·labo­ra­dor dels Amics del MNAC.

“Hi ha dos detalls impor­tantíssim a des­ta­car en el relat de Mateu. Un, que els savis, que devien ser astrònoms, havien vist al cel un signe espe­cial, una estre­lla que bri­llava més que les altres, i volen iden­ti­fi­car a què cor­res­po­nia a la Terra i si indi­cava on era el Mes­sies. Recor­dem que, segons els antics, els des­tins de les per­so­nes huma­nes estan mar­cats per algun signe estel·lar, còsmic –diu Armand Puig–. En segon lloc, el text bíblic diu que els savis van a una casa; això vol dir que Josep, Maria i Jesús ja viuen en una casa a Bet­lem, i que ha pas­sat un cert temps des del nai­xe­ment, que va ser en un esta­ble. Els tres savis lle­gei­xen als astres que el Mes­sies, rei d’Israel, ha nas­cut. Ells el volen veure i tro­bar-s’hi. Com que van fer un viatge lent (i les estre­lles no estan qui­e­tes, sinó que es mouen al fir­ma­ment), hi ha un moment en què arri­ben a la ver­ti­cal de Judea, i és allà on pre­gun­ten on ha nas­cut Jesús. I van a Bet­lem, on Jesús havia nas­cut, pro­ba­ble­ment feia un parell d’anys”, manté Armand Puig.

El moment en què els tres savis conei­xen Jesús i el reco­nei­xen com a Mes­sies, rei d’Israel, es coneix com l’Epi­fa­nia del Senyor. “L’Epi­fa­nia (una paraula que vol dir ‘mani­fes­tació’) teològica­ment sig­ni­fica que la fe cris­ti­ana s’obre a tots els pobles de la Terra”, indica Armand Puig. “L’ado­ració dels Reis Mags sig­ni­fica que Jesús es dona a conèixer als pagans”, pun­tu­a­litza el monjo de Mont­ser­rat Ber­nabé Dal­mau, que recorda que el 6 de gener, dia de l’Epi­fa­nia del Senyor, és quan les esglésies ori­en­tals cele­bren el nai­xe­ment de Jesús i també quan es recor­den les “noces de Canà i la con­versió de l’aigua en vi, que és el pri­mer dels mira­cles de Jesús”.

Per als cris­ti­ans d’Occi­dent i des del segle IV, el mis­teri de l’Encar­nació (el fill de Déu es fa home) se cele­bra el 25 de desem­bre, coin­ci­dint amb el sols­tici d’hivern. En aque­lla data, és quan Jesús neix i es dona a conèixer a uns pas­tors (per tant, “al poble jueu”, explica el monjo de Mont­ser­rat). En canvi, a Ori­ent (les esglésies ori­en­tals), el nai­xe­ment de Jesús el cele­bra­ven el 6 de gener, dia de l’Epi­fa­nia. “A mesura que pas­sen els segles, les esglésies ori­en­tal i occi­den­tal s’influ­ei­xen mútua­ment i es coin­ci­deix que el 25 de desem­bre és el nai­xe­ment de Jesús i el 6, la seva mani­fes­tació, és a dir, que Jesús es dona a conèixer”, explica Dal­mau.

Els tres savis –reis o mags– van anar a ado­rar el Nen Jesús i li van ofe­rir or, encens i mirra. “El text de Mateu també ens des­criu els obse­quis que duien per hono­rar-lo, con­sis­tents en or, encens i mirra. És interes­sant fer una lec­tura d’aquests obse­quis: l’or, com a ofrena a qui té el poder a la Terra i, per tant, a un home; l’encens, l’ofrena que s’enlaira, fent referència a la con­dició divina de l’hono­rat, i, final­ment, la mirra, un pro­ducte aromàtic que s’usa per embal­sa­mar, recor­dant la con­dició de mor­tal del Mes­sies”, indica Ama­deu Carbó, que asse­gura que “al segle IV, per ana­lo­gia amb els obse­quis, es va fixar el nom­bre de mags en tres, i poste­ri­or­ment se’ls va donar el nom de Mel­cior, Gas­par i Bal­ta­sar”. “Un dels tes­ti­mo­nis onomàstics que es con­ser­ven el tro­bem a Sant Apol·linar el Nou, a Ravenna, en uns mosaics pre­ci­o­sos.” En mol­tes repre­sen­ta­ci­ons anti­gues, com aquesta, els Reis no por­ten corona, sinó una bar­re­tina, con­si­de­rada una lli­ga­dura dels pobles ori­en­tals.

“Més enda­vant –insis­teix Ama­deu Carbó–, l’art va fixar la ico­no­gra­fia dels Reis. Així, Mel­cior és repre­sen­tat com un home d’edat amb barba i cabell llarg blanc; Gas­par és un home madur amb barba i cabe­llera rossa, i Bal­ta­sar és el rei negre, incor­po­rat a aquesta tra­dició al segle XIV i total­ment assu­mit al segle XVI.”

Al Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya, a les sales del romànic i del gòtic, hi ha mol­tes obres amb la repre­sen­tació de l’Epi­fa­nia o l’Ado­ració dels Reis en què es pot veure aquesta evo­lució. Les pin­tu­res de l’absis de Santa Maria de Taüll, data­des vers el 1123, són una de les pri­me­res repre­sen­ta­ci­ons que es con­ser­ven a Cata­lu­nya. “Els tres per­so­nat­ges apa­rei­xen ja per­fec­ta­ment ves­tits com a monar­ques, amb unes riques coro­nes ple­nes de pedres pre­ci­o­ses, i van acom­pa­nyats d’unes ins­crip­ci­ons que els iden­ti­fi­quen sense cap mena de dubte com a Mel­cior, Gas­par i Bal­ta­sar, tres noms que no que­den esta­blerts a l’Europa occi­den­tal fins al segle VIII”, explica l’his­to­ri­a­dor Martí Casas. Hi afe­geix que, “en el pas del romànic al gòtic, la repre­sen­tació dels tres reis pràcti­ca­ment no varia i man­tin­dran les feso­mies fixa­des els segles ante­ri­ors”: “En l’escena de l’Epi­fa­nia, però, sí que s’incor­po­ra­ran algu­nes con­ven­ci­ons noves, com ara el gest exe­cu­tat per un o més reis, nor­mal­ment només Mel­cior, de dei­xar la corona als peus de Jesús, i el fet d’age­no­llar-se davant del nen com a símbol de sub­missió, postura que recor­dava clara­ment el ceri­mo­nial dels jura­ments de vas­sa­llatge.”