Màrius Torres, l'ànima

Per­me­tin-me que els parli del que em sem­bla que és un pri­vi­legi per a tot­hom i per aquesta ciu­tat. Ara i aquí; en una ciu­tat que un bon dia va tenir com a mínim dues sorts; l'una és que algú ano­me­nat Narcís-Jordi Aragó comencés en un moment clau a fer una endreça sàvia en els calai­xos de la lle­tra que s'hi havia escrit i que s'hi escri­via i sobre els seus pro­ta­go­nis­tes; i l'altra és que Car­les Vivó també hagués començat a obrir fines­tres i por­tes en l'ima­gi­nari d'unes dones i d'uns homes que havien vis­cut direc­ta­ment en les negrors més reac­cionàries i catòliques, que bé tots sabem que han anat i con­ti­nuen cami­nant encara sem­pre jun­tes. I que quedi escrita aquesta entrada per fer notar que sem­pre hi ha algun començament en tot i que mai les distàncies huma­nes són tan extre­mes com pot­ser pen­sem que són. Però en tots cas con­cre­tem: el pri­vi­legi que ens ocupa té el nom propi de Màrius Tor­res, nas­cut a Lleida el 1910 i tras­pas­sat el 1942 a Puig d'Olena, al sana­tori, i l'objecte és la seva poe­sia i la seva paraula escrita en cadas­cun dels gèneres en què va fer incursió... Pen­sant en la pro­posta extra­or­dinària –Màrius Tor­res, una espurna– que van pre­sen­tar el poeta Antoni Clapés i la rap­soda Montse Vell­vehí el 22 de setem­bre pas­sat a la Casa de Cul­tura en el marc de l'Ara Poe­sia-XV Fes­ti­val de Poe­sia de Girona, i pen­sant també en aquesta con­ferència lec­tura –Tibant els arcs. Una lec­tura per­so­nal de Màrius Tor­res– que l'escrip­tor Josep Maria Fona­lle­ras impar­tirà avui a la Sala La Pla­neta sobre el poeta, tra­duc­tor i assa­gista. Lluny de fer pre­vi­si­ons, pot­ser m'agrada intuir ara mateix que aquest pri­vi­legi d'haver pogut acos­tar-nos a la paraula i a l'uni­vers de Màrius haurà tin­gut i tindrà –conei­xent bé els dos pro­ta­go­nis­tes– la riquesa d'una sin­gu­la­ri­tat més dedi­cada a la poe­sia i d'una altra de més vin­cu­lada a la seva prosa: epis­to­lari, assaig i tra­duc­ci­ons. Que quedi com a una mera intuïció...

Ho va dir el meu amic Antoni Clapés: “Tor­res és un poeta líric en el sen­tit més pre­go­na­ment con­tem­po­rani de l'expressió: és el poeta que busca la musi­ca­li­tat interna del text (d'això podríem dir-ne la música de les idees) i dels afec­tes i les emo­ci­ons més ple­na­ment sen­ti­des. Men­tre refle­xi­ona sobre el mis­teri del sen­tit de l'existència, el poeta parla en pri­mera per­sona. El jo del poeta líric res­sona dins l'abisme de l'ésser, i la seva sub­jec­ti­vi­tat és pura­ment ima­ginària; l'emoció íntima només ho és en el sen­tit que és comuna, uni­ver­sal i com­par­tida per l'altre: el sub­jecte líric neces­sita tro­bar en el lec­tor un sem­blant amb el qual hau­ria de poder esta­blir com­pli­ci­tats i inter­can­viar mots i experiències”... Recu­pe­rin ara, per exem­ple, la Cançó a Mahalta que va musi­car Llach i lle­gei­xin després el poema: “Cor­ren les nos­tres ànimes com dos rius paral·lels. / Fem el mateix camí sota els matei­xos cels. / No podem acos­tar les nos­tres vides cal­mes: / ens separa una terra de xiprers i de pal­mes. / En els mean­dres, grocs de lli­ris, verds de pau, / sento, com si em seguís, el teu batec suau / i escolto la teva aigua, tre­mo­losa i amiga, / de la font a la mar –la nos­tra pàtria antiga”.

Era el prin­cipi: moguin el que cal­gui remoure i relle­gei­xin Tor­res. I visi­tin també l'expo­sició sobre Car­les Vivó al Museu d'Història de la Ciu­tat... Bé, i és que amb Tor­res també arriba Leo­pardi, Valéry, el seu bon amic Riba, i el gran Pavese; amb Màrius Tor­res, sem­pre ve Pavese.