Cork

He vist més pei­xos d'or flo­tant sobre algu­nes tor­res i cam­pa­nars de la regió, però cap de tan ben posat com el de Cork, sobre el cam­pa­nar de Santa Anna, a Shan­don, un barri amb car­re­rons de case­tes bai­xes i jun­tes, teu­la­des fos­ques que enllo­sen un turo­net al nord de la ciu­tat, el punt de fuga del canal nord del riu Lee cap on aca­bes sem­pre per girar la mirada. És la part més fotogènica de Cork. El cam­pa­nar de Santa Anna té qua­tre rellot­ges, un a cada paret, i per això n'hi diuen el Men­ti­der de Qua­tre Cares: ha d'arri­bar el dia que els qua­tre rellot­ges mar­quin exac­ta­ment la mateixa hora.

Sobre el cam­pa­nar, doncs, el penell del peix dau­rat, un salmó suspès al cel que neda sobre la ciu­tat sub­mer­gida, entre núvols de pluja o entre boira. Cork no sig­ni­fica «suro», ve del nom irlandès Cor­caigh, que vol dir «lloc pan­tanós.» I si per un moment s'encén el sol, de la manera rela­tiva que per nosal­tres s'encén aquí a Cork, es pot con­fon­dre el peix amb un sol de xapa i tenir la impressió que el sol irlandès és un sol a sota aigua, un sol que amb tanta pluja ha mutat genètica­ment.

Als foras­ters, Cork ens recorda Dublín, un Dublín en petit, amb el canal nord del Lee fent de riu Lif­fey i el pont i el car­rer de Saint Patrick fent el paper de pont i car­rer O'Con­nell dubli­ne­sos... Pro­veu de dir-ho a algú de Cork. «De cap manera!», con­tes­ten. «És ben bé al con­trari. Dublín és el Cork del nord. Cork és més genuí, més tran­quil, més...!» L'orgull local s'iden­ti­fica amb la rebel·lia, aquí es va llui­tar com enlloc per la inde­pendència irlan­desa.

Cork és la Venècia d'Irlanda –què dic, Venècia és la Cork ita­li­ana–. L'orgull, el peix d'or. Venècia pels vint-i-qua­tre ponts que tra­ves­sen els dos canals del Lee. El riu es bifurca abans d'arri­bar a Cork, abraça el nucli antic i en fa una illa entre dos grans canals d'aigua com­pacta i marró, sovint fins a la cella dels ponts. Imme­di­a­ta­ment pas­sada la ciu­tat, els dos canals tor­nen a ajun­tar-se en un sol braç, i allà comença el segon port natu­ral més gran del món. El cen­tre de Cork sem­bla efec­ti­va­ment aïllat entre l'aigua del temps, és la ciu­tat del XIX, amb els magat­zems de maó ver­mell, els noms dels nego­cis pin­tats a les parets i la planta baixa fol­rada de fusta, pin­tada amb els colors d'un pub o una botiga. Les cases bai­xes de Cork fan l'efecte d'un pai­satge assen­tat, el pòsit del temps de la bur­ge­sia mer­can­til de la man­tega i les des­til·leries. Con­ti­nu­ant cap al nord, pas­sat el barri de Shan­don, el Lee perd la barana. Més amunt comen­cen els parcs, els colle­ges, el club de cri­quet, el cam­pus fabulós de la uni­ver­si­tat, els parcs amb aquest verd que només ha sabut cap­tu­rar un pin­tor, que jo sàpiga, Jack But­ler Yeats, el germà del poeta.

Entre turo­nets infla­mats de verd, Cork, en una illa, és l'anunci del pai­satge que vindrà després, anant cap a Cobh, cap a mar, l'estu­ari, el tren­ca­clos­ques d'illes, ille­tes i ports natu­rals. El peix d'or salta a fora l'aigua, sobre el North Side, la part pobra de Cork, sobre el South Side, la part rica, sobre els ponts amb algun cap­taire bor­ratxo, ara que ha mort el miratge del tigre celta i l'eco­no­mia irlan­desa veu a venir un futur tan negre com la nos­tra, el peix sal­tant illes i ports, reflec­tit o sub­mer­git al riu, no se sap, o quiet al cel, l'orna­ment d'or que corona la dia­dema, al cap­da­munt del barri de Shan­don.