Morir a Barcelona

«¡Adiós, adiós» / ¡Qué grato es irse, cuando se queda uno en todo!», excla­mava el poeta Juan Ramón Jiménez en la seva època més mística. Els renai­xen­tis­tes deien que hi havia mane­res perquè l'home arribés a ser immor­tal, i una d'elles era l'art: l'obra trans­cen­deix l'autor, roman per sem­pre. També hi ha l'amor dels teus, el record, i els fills: eter­ni­tat genètica. Però fins i tot Juan Ramón Jiménez sap que mar­xar no és grat pels que es que­den, i la mort cau sem­pre com un raig en una tem­pesta sense pluja. Els Ser­veis Fune­ra­ris de Bar­ce­lona també saben que mar­xar és sem­pre pit­jor pels que es que­den. Per això inten­ten faci­li­tar les coses: tot ple­gat (posats, tons de veu, som­riu­res, colors i olors) trans­me­ten una ama­bi­li­tat sòrdida.

Per raons que no vénen al cas (tam­poc no hi ha massa pos­si­bi­li­tats) aquesta set­mana he hagut de visi­tar durant dos dies seguits un dels cemen­ti­ris de Bar­ce­lona: el cemen­tiri de Coll­se­rola, o del Nord, situat a Mont­cada i Rei­xac. El lloc sem­bla de difícil accés, però els car­tells indi­ca­tius t'hi por­ten sense remei, quan el que ínti­ma­ment vol­dries és per­dre't pel bosc i aparèixer en un lloc i un temps dife­rents, un món paral·lel en què la per­sona que no hi és tornés a ser-hi. Però irre­me­ia­ble­ment hi aca­bes arri­bant. El bosc desem­boca en un com­plex de ciment en eter­nes obres, i encara més enllà, quan sem­bla que el món s'acaba, arri­bes a les sales de vet­lla. Bai­xes del cotxe i un home emmas­ca­rat que està podant la gespa té la decència, com un últim senyal de res­pecte, d'atu­rar el bro­git tor­ren­cial de la màquina men­tre pas­ses per davant. Un cop a dins, tot és ocre, inde­fi­nit. Pen­sa­ves que faria olor d'alguna cosa, pot­ser una insu­por­ta­ble olor d'ambi­en­ta­dor, per enco­brir l'olor de la mort, però no fa olor de res. Una dona dar­rere un mos­tra­dor som­riu i indica, encara que el nom de la per­sona que bus­ques està clara­ment escrit en un panell, jun­ta­ment amb la seva sala de vet­lla. En una paret, una caixa de vidre surt com un crit. És un des­fe­bri­la­dor, una mena de kit de super­vivència per si algú té un atac de cor. Al cos­tat, un vitrall ense­nya la quan­ti­tat de coses que es poden fer amb les cen­dres del cos inci­ne­rat: una rosa o un ani­mal que sem­blen flo­tar en l'aire, ingràvids; unes joies osten­to­ses. Lluir al cos les cen­dres dels teus morts.

Un cop a dalt, a la sala assig­nada, s'acosta un tre­ba­lla­dor dels Ser­veis Fune­ra­ris de Bar­ce­lona per pre­gun­tar quina música volem per a la cerimònia, i si volem algun text escrit als recor­da­to­ris. El meu germà pensa en Juan Ramón Jiménez, i la música gai­rebé es tria sola. També podem esco­llir una imatge per a la coberta del díptic. Triem una barca varada a la sorra, perquè la meva família ve del mar. Música, text i imatge ho triem amb tres tre­ba­lla­dors dife­rents, tal­ment una cadena de mun­tatge. Tots som­ri­uen, i par­len molt fluix, com si no vol­gues­sin moles­tar, com si se'n fes­sin al càrrec. Algú comenta en veu alta que deu ser can­sat estar sem­pre fent-se al càrrec. Quan els homes mar­xen, des­co­brei­xes un regal: un neces­ser amb els menes­ters de la neteja diària: ras­pall i pasta de dents, tova­llo­le­tes humi­des. Al cos­tat, un paper ens dóna l'opor­tu­ni­tat d'encar­re­gar un esmor­zar per l'endemà, el dia de l'enter­ra­ment. «Per fer més dige­ri­ble el mal tràngol», ha escrit algú.

Tot això per dir que Bar­ce­lona –no sé com és això de morir a la resta del món– és un bon lloc per morir. Els Ser­veis Fune­ra­ris de Bar­ce­lona fan el pos­si­ble per con­trac­tar gent ama­ble, gens soro­llosa, que s'en fan al càrrec... Els llocs on estan situ­ats els cemen­ti­ris són amples i sense pre­ten­si­ons. Fins i tot la pàgina web, tan deli­cada, intenta fer pas­sar el mal tràngol de la mort com un tràmit més. Una mica com el poeta Juan Ramón Jiménez. Només els falta dir «no patiu, amics, perquè és molt grat mar­xar quan un es queda en totes les coses».