Nen, nena, pallasso

Venia del poble d’Holcomb, situat en una alta planúria sembrada de blat, a l’oest de Kansas, amb els seus celatges intensament blaus i l’aire net del desert, una solitària regió que els altres veïns de l’Estat en diuen “cap enllà”. Hi havia anat a investigar la matança de la família Clutter: pare, mare i dos fills adolescents acorralats en una apartada granja la nit del 15 de novembre de 1959 per dos convictes en llibertat condicional, Perry Smith i Dick Hichcock, encegats per un botí de 10.000 dòlars que no existia. Com que ell, fornit d’un aire fràgil i sofisticadament refinat no encaixava en aquell ambient travat de xèrifs, detectius i desconfiats veïns del Deep South dels Estats Units que més aviat el percebien sospitós, es va fer acompanyar per la Nelle, la seva amiga d’infància, filla d’un íntegre advocat antiracista d’Alabama, Atticus Finch, símbol de coratge i justícia.

Amb la Nelle s’hi entenia bé, hi havia compartit jocs i batusses, cabòries de misteris i crims, Sherlock Holmes i L’illa del tresor, una fecunda imaginació i una màquina d’escriure Underwood de color negre que faria molt per a les seves vides i per a la història de la literatura universal. Amb la Nelle s’hi identificava fins al punt que quan es van conèixer de petits a Monroeville ell li va preguntar a ella si de veritat era una nena i ella li va preguntar a ell si de veritat era un nen, i es van posar a riure davant la respectiva aparença: rude i abraonada la d’ella i preparada per a l’atac i la defensa; delicada i trencadissa la d’ell i amatent a rebre tota mena de protecció. Amb la Nelle, doncs, es va presentar a la remota població d’Holcomb a la recerca de testimonis entre els seus dos-cents setanta habitants fins llavors satisfets d’una existència ordinària limitada a treballar, caçar, veure la televisió, esperar els actes escolars, i assistir al cor de l’església, i ara destarotats i temorencs uns dels altres per culpa de quatre trets en ratxa que finalment posarien fi a sis vides humanes (incloses les dels dos assassins detinguts el 30 de desembre de 1959 i ajusticiats el 14 d’abril de 1965). La incursió de l’estranya parella –dos intel·lectuals de Nova York en plena ruralitat conservadora– que es va passar dos mesos fent preguntes, va ser un èxit, en bona part per la franquesa de la Nelle, que va obrir portes i va connectar amb l’agent Alvin Dewey, la principal font informativa del tràgic succés.

Va tornar a casa el 20 de gener de 1960, amb la carpeta plena d’apunts i després d’haver viscut “una experiència extraordinària”: “En molts sentits, el més interessant que m’ha passat mai; potser es convertirà en un llibret”, va avançar a un amic. De fet ja era, a l’època, un escriptor mundialment consagrat que havia publicat, Altres veus, altres àmbits, L’arpa d’herba i Esmorzar a Tiffany’s, dotat d’una extraordinària intel·ligència, sagacitat, disbauxada gosadia, sentit de l’humor i de l’espectacle i, a més de tot, trasmudat en personatge idolatrat i temut per l’alta societat de Nova York que l’acollia als seus salons i participava de les seves llegendàries farres entre actrius, actors, productors i starlettes amb l’ull posat a Hollywood. Es deia Truman Streckfus Persons, havia nascut a Nova Orleans el 1924 i adoptat el cognom del segon marit de la seva mare, Capote. Parlem, doncs, de Truman Capote i el “llibret” en qüestió s’acabaria editant el 1966, amb el títol A sang freda i esdevindria una obra mestra de la literatura sense ficció, algun paràgraf de la qual hem manllevat per redactar aquest text.

Coneixent-lo bé, el seu amic Robert Ruark, periodista nord-americà instal·lat a Es Monestrí (Calonge) li va proposar una mena de retir a la Costa Brava per concentrar-se en l’escriptura, allunyat del frenesí i les xafarderies que l’atrapaven a Megalòpoli i gaudint de la tranquil·litat i l’encant d’uns paratges encara naturals. Va decidir fer-li cas. El 26 d’abril de 1960 es va presentar davant de l’hotel Trias de Palamós, en ple passeig Marítim, amb vint-i-cinc maletes, dos gossos, una gata, el seu estimat amic i també escriptor Jack Dunphy i 4.000 folis d’anotacions sobre els fets d’Holcomb, feliç i engrescat en l’execució de la nova obra després d’haver signat un substanciós contracte amb Random House.

El va rebre Josep Colomer, que amb la seva esposa, Anna Maria Kammüller, regentava l’emblemàtic hotel on era habitual que hi fessin parada i fonda celebritats. Colomer tenia 30 anys i una exquisida habilitat per a l’ofici que combinava atenció personal, mentalitat oberta, do de plaure a la gent, conversa afable i total discreció davant qualsevol demanda del client. Per alguna cosa era fill de Maria Trias, dona coratjosa a qui la vida havia posat a prova com a nena òrfena i mare vídua i que havia remuntat l’establiment dels seus pares contra vent i marea i els estralls d’una guerra. Josep Colomer recorda bé que Capote no va passar inadvertit a la vila, si bé ningú coneixia de qui es tractava en realitat. Li va fer la impressió d’un estranger estrafolari i fredolic que anava sempre amb barret i gavardina llarga, de complexió senzilla, veu de falset i gestualitat efeminada, algú que feia girar pel seu aspecte però també oblidar-se de tota aparença externa en el moment que començava a enraonar, perquè llavors el que cridava l’atenció era l’interès del que deia i la profunda expressivitat del seu rostre, ara mordaç, ara tendre i després desvalgut com el d’un infant. Colomer es va adonar que estava davant d’una figura de potent intel·ligència i sensibilitat i hi va mantenir una relació molt assídua i cordial.

I és que l’escriptor es va sentir tan bé en aquells indrets de la Costa Brava que hi va fer estada durant tres anys seguits, 1960, 1961 i 1962, d’abril a octubre, fins que va culminar la més famosa de les seves obres. Tres llargues temporades en què va transitar dels celatges blaus de Kansas a l’aigua blava i cristal·lina com l’ull d’una sirena (va viure a la Catifa, a Es Monestrí i a cala Sanià). De les entrevistes amb Perry Smith al corredor de la mort, a l’esmorzar a Los Caracoles, les tapes de la Maria de Cadaqués i les nits flamenques a La Pañoleta. De la correspondència amb els seus amics i editors del futur llibre, al mercat de pageses del carrer Major, l’arribada de les barques al moll, la subhasta a la llotja, la compra a la peixateria de Lola Pacreus (segons recordava Lola Collell) i el suquet que cuinava Pepita Blanch. De les moltes hores de picar a màquina i la compra de premsa a les llibreries Cervantes i Vidal, al ginger ale, olives farcides i alcohols de qualitat que trobava a la pastisseria Samsó i s’anava a prendre a l’hotel Trias, buscant refugi de confiança. De la il·lusió per un cistell de vímet i la fascinació pel ball de la sardana al desesper per la mort de la seva amiga Marilyn Monroe.

No ens oblidem, però, de la visita de la Nelle, la seva amiga d’infància que el continuava ajudant en la investigació i que el 1962 es va deixar a la tintoreria de Palamós uns vestits de color blanc que Capote va regalar a Carme Viu, majordoma de Robert Ruark. Ja és hora de desvelar que el pare de la Nelle no era exactament Atticus Finch, sinó Amasa Coleman Lee, advocat de causes justes que havia inspirat aquest personatge a la seva cèlebre filla que es deia Nelle Harper Lee i era autora de la novel·la Matar un rossinyol. Amb el temps Nelle i Truman es distanciarien, ella portaria una vida molt discreta i ell, més desenfrenada que mai després de l’èxit de A sang freda. “Soc alcohòlic, soc drogoaddicte, soc homosexual, soc un geni”, són les seves paraules. Va morir el 1984, a Los Angeles, pràcticament sol. La intel·lectualitat burgesa li havia girat l’esquena i ell la deixà ben retratada a Pregàries ateses. No entenia per què s’enfadaven: “Qui us pensàveu que teníeu entre vosaltres, un bufó de palau? Doncs teníeu un escriptor.”

El setembre del 2016 es van subhastar les seves centres i els propietaris van declarar que el portarien al cine i a tota mena d’actes “com a ell li hauria agradat”. Deixem que parli Dill, el fantasiós nen de Matar un rossinyol inspirat en Truman Capote: “Quan sigui gran em penso que seré un pallasso. Entraré en un circ i riuré fins a tornar-me boig. És a la inversa, Dill –va advertir en Jem–, els pallassos són homes tristos, és la gent la que es riu d’ells. Bé, doncs jo seré un pallasso d’una mena nova: em plantaré a la meitat de la pista i em riuré de la gent.”