“Els veïns van ocupar i van fer la plaça de la Salut en un matí”

Crec que va ser el barri motor del moviment veïnal de Sant Feliu. Jo estava al moviment anticapitalista del Baix Llobregat i el 1976 em vaig instal·lar a la Salut amb la meva companya. Jo havia treballat a l’associació de veïns de Bellvitge quan aquesta va impedir que es construïssin més blocs. Vaig caure a Sant Feliu en un moment en què les associacions de veïns no existien. Les dues més antigues del Baix Llobregat són la de Sant Cosme i Sant Damià del Prat, del 1969, i la de Cinco Rosas de Sant Boi, del 1974.

Ataúlfo Álvarez, un estudiant del PSUC, va ser per a mi el gran impulsor de les associacions de veïns. Primer va llançar el moviment veïnal al seu barri, Roses-Castellbell, i va organitzar un nucli de treballadors metal·lúrgics entorn de Seat perquè muntessin la comissió gestora del barri de la Salut. El va impulsar per una motivació estrictament política.

El PSUC, Bandera Roja i les plataformes anticapitalistes van conscienciar els treballadors que tenien problemes a la fàbrica i al barri. En el cas de la Salut la degradació era dramàtica. Entraven les constructores amb una autorització de l’Ajuntament franquista perquè ocupessin tot el solar que vulguessin. A la Salut els blocs tenien noms perquè no hi havia carrers. L’element transformador més important de Sant Feliu des del punt de vista urbà va ser el barri de la Salut, és qui va fer pedagogia als altres barris.

La Salut està segregat geogràficament per una riera sense cobrir llavors, la via del tren i la carretera de la Sànson. Amb un tipus de construcció molt feble, de fins a deu pisos d’alçada que allotjaven immigrants. El desenvolupament industrial del desarrollisme franquista es va concentrar al Baix Llobregat. A Sant Feliu hi havia una empresa molt potent, la Hispano Suiza, que es va enfonsar i va provocar una mobilització molt forta. El problema laboral va cohesionar les associacions de veïns amb el comitè d’empresa.

A banda de la laboral, les grans reivindicacions van ser relatives a la salut, amb la reclamació d’un ambulatori, i l’educació. Més de mil nanos es van trobar sense plaça escolar i altres havien d’anar a estudiar a Barcelona. Aquí van intervenir totes les associacions de veïns i es va forçar a fer més col·legis. Les entitats neixen perquè hi ha un moviment obrer molt potent a la comarca.

El Baix Llobregat va ser l’eix de la reivindicació del salari productiu i el salari social.

Perquè vam construir un relat que el barri es va creure, que va motivar la creació d’una base comunitària impressionant. L’associació tenia 500 socis, moltíssims per a un barri de 4.000 habitants. A cada bloc els socis recollien les inquietuds i les traslladaven a l’associació, per això coneixíem l’estat emocional del barri i ràpidament el mobilitzàvem. Això va generar un sentiment de cohesió social. La revista que editàvem, La vinya del puntaire, va ser clau.

La primera, la plaça de la Salut. Era l’únic espai lliure que quedava. Una empresa va comprar el solar per fer-hi un bloc de pisos i una benzinera i el barri s’hi va oposar. Li vam comunicar l’oposició al constructor i les administracions, i com que no va haver-hi a resposta vam convocar el barri, que va convidar els treballadors de l’obra a marxar. El 20 de novembre del 1977 vam cridar els veïns a ocupar l’espai. Un veí va aparèixer amb la seva retroexcavadora i va aplanar la plaça. Al cap de mitja hora va baixar tota la gent del barri. I van començar a construir la plaça. Els que eren fusters van fer bancs. Es van plantar arbres. El mur de separació amb el carrer es va tirar. En un matí es va fer la plaça. El diumenge següent es va inaugurar. La dona més vella del barri, que tenia 100 anys, va descobrir la placa amb el nom de la plaça de la Salut. Posteriorment l’Ajuntament va indemnitzar el propietari.

Els patis interiors dels blocs estaven molt degradats i en un d’ells es volia fer un pàrquing. Es va fer el mateix que a la plaça amb el mateix resultat. Vam aconseguir un camp de futbol. Sempre reclamàvem a l’Ajuntament, i si no hi havia resposta actuàvem. Es va crear un banc d’aliments, fet per gent del barri que anava a les botigues i distribuïa el menjar. El dissabte s’organitzaven classes de català. Era l’única entitat de Sant Feliu i pràcticament de la comarca que va fer el Pla Popular, un programa on s’explicava el que es volia fer al barri. Tot sortia a la revista, per on passaven molts problemes de ciutat.