“Per dir-ho d’alguna manera, he fet «conteteràpia»”

Va ser al cap de poc que es morís el meu pare, fa cinc anys. El meu primer objectiu era escriure per la recerca interior. El segon va ser compartir el que havia vist jo. El tercer i el que em fa més il·lusió és que pugui ajudar altres persones que viuen la situació que vaig viure jo. És un text senzill i humà que parla de la normalització i l’acceptació de qualsevol malaltia mental. M’agradaria que tothom es fes aquesta història com a seva. El llibre serveix perquè la gent es pugui sentir recolzada. Les etiquetes que ens posem nosaltres mateixos o la societat ens limiten i no ens deixen veure les persones tal com són.

M’ha ajudat per poder veure coses, ja que vaig fer tot un treball personal i això n’és com el resultat final. Em va comportar més o menys un any, fer-lo. Sí que hi ha entitats que ajuden en primera persona qui pateix la malaltia, però no els familiars més propers. Sé que hi ha associacions d’ajuda als familiars aquí a Girona i també a Barcelona, però ajuden sobretot els cuidadors principals. Els fills estan una mica desatesos, segons el meu punt de vista.

La veritat és que no, em va agradar molt. Tenia clar que volia fer alguna cosa, però no sabia cap a on em portaria. Tot i així, el títol em va costar perquè al principi el volia titular El meu pare té un patiment psíquic, ja que la realitat era aquesta.

No. El segon objectiu, que era compartir el llibre, no el tenia clar. Primer el vaig fer per a mi i el que em va costar va ser el pas de si ho feia públic o no. Però després vaig veure que és una eina molt potent i que pot ajudar. Vaig estar un temps aturada valorant a veure què feia, però ho vaig acabar tirant endavant. La meva família em va donar suport, ja que era un projecte meu i em van dir que ho podia tirar endavant.

Sí. Escriure va molt bé i et fa sentir millor. Per dir-ho d’alguna manera, he fet conteteràpia.

Cada cop se m’estan obrint més portes i això em fa feliç. Per exemple, d’aquí a poc tinc una presentació del llibre a Barcelona, una altra a Osona i també al Centre de Salut Mental de Santa Coloma de Farners. Cada cop s’està normalitzant més el tema de les malalties mentals, un tema que crec que costa en el terreny social.

A través de l’editorial (Edicions Tremendes), que ho té a la pàgina web, i jo vaig crear una pàgina al Facebook que porta el títol del llibre, on la meva il·lusió seria intentar trobar tots aquests joves i adults que també han passat per això.

Vaig trobar un programa de ràdio per buscar il·lustradors. Es fa oferir molta gent per fer els dibuixos, a la qual ho agraeixo molt. Vaig estar tota una tarda ocupada amb trucades i finalment em vaig acabar decidint per un equip de disseny format per persones amb discapacitat intel·lectual que es diu Autèntic.cat, que forma part de l’Associació Sant Tomàs, formada per gent amb discapacitats i que té un centre ocupacional. Vaig sentir que havien de ser ells perquè anava molt connectat amb tot el procés del llibre. Totes les imatges van relacionades amb el text.

Si jo soc així és gràcies als pares que he tingut, als qui estic molt agraïda. Segurament la malaltia del meu pare m’ha canviat com a persona, ja que va ser un procés d’acceptació que em va fer canviar les coses. Tot són ensenyances rebudes que et fan créixer com a persona. Arriba un moment en què, si no ho acceptes, estàs tan connectat al dolor que no pots tirar endavant. Hi ha molta gent que, com jo, ha passat o està passant per això.

En teoria aquest mes sortirà a les llibreries. A la pàgina web de l’editorial ja el poden comprar. Al compte de Facebook que vaig crear també hi ha el meu correu per si algú em vol escriure.