Els senegalesos i la venda ambulant

No fa molt, en una de les ciutats que visito –i ara en visito molt poques– en un mercat al carrer, vaig veure com un membre de la guàrdia local, en uniforme, en acte de servei, ataconava, bleïa a cops de porra un negre jove mig caigut a terra intentant emparar-se dels cops amb els braços sense abandonar el gran farcell de la mercaderia de discos fraudulents. Tot va ser ràpid perquè el marxant, el venedor ambulant, era jove i de cames llargues i va aconseguir escapar. Vaig pensar que semblava senegalès potser perquè en vaig veure molts, de senegalesos i senegaleses, a causa que en una ocasió, per necessitat peremptòria, no em va tocar altre remei que agafar els avions i passar-me 24 hores quasi exactes pels carrers de Dakar. El mercat d'aquí per on jo circulava era ple de gent i ningú no va dir res (i jo tampoc) de la pallissa que li clavaven en nom de tots. Potser a alguns dels que badàvem ens va semblar el fet inadmissible, però altres, més loquaços, devien decidir que el negre es mereixia la repulsa –molt contundent– perquè treballava, actuava de forma il·legal, amb gènere també il·legal i a sobre tenia els papers encara mullats segurament de la travessia. Aquesta actitud d'una part del públic, que àdhuc, en algun cas, va deixar anar breus exclamacions esperonant el guarda de la porra, em fa sospitar que potser tenia ganes de llançar-ne alguna com aquella de “fot-li que és negre” tan semblant en música, lletra i intencions a la de “fot-li que és de Reus” que sentíem els del meu poble quan anàvem a acompanyar l'equip d'hoquei a jugar a fora, una invectiva que encara es deu aviar per aquests mons –de qui?– de Déu, posem per cas.

Aquesta persecució de la darrera fase del negoci basat en els discos falsificats: la venda, adquireix, cada dia que passa una major contundència. De moment quedes gratament sorprès de veure el desig de les autoritats de perseguir el frau en general, començant per una corrupció que es veu que té una gran envergadura. Però després sospites que aquest frau deu perjudicar multinacionals de quasi omnipotent influència perquè sembla que la protecció només la reben ells, egregis desconeguts. De fraus menors però molt escampats i multiplicadíssims, n'està el món ple; almenys als països del sud d'Europa, a les zones de les grans concentracions entre urbanes i turístiques de la Mediterrània. Al mercat empaitaven el negre minimenudista del negoci del disc i calia tornar a preguntar-se el perquè d'aquesta condemna. En aquell mateix rodal del mercat, el frau de base minúscula abunda; en el món tèxtil a Catalunya, al País Valencià, a les regions industrials d'Itàlia, la fabricació i la confecció submergida i, per tant, il·legal posseeix unes proporcions difícils de creure i la distribució es desenvolupa quasi a caprici dels seus impulsors. I ningú la persegueix seriosament.

Ja que estàvem tocant del mercat no sedentari, el de les parades, dels autèntics tenders (i marxants) que venen –especialment roba de vestir– sota tendes de lona, podríem saber que, de frau, aquell comerç n'està ple. Segurament, tots els propietaris de les parades a l'aire lliure tenen les seves credencials. Ells sí. Però, i els seus ajudants? El més probable és que la immensa majoria cobren en negre i no estan, ni per error, afiliats a la seguretat social. Aquest frau no interessa? I si els guardes tenen ordre d'empaitar rigorosament i vigorosament el frau important per què no se les emprenen amb els venedors de droga, per què no empaiten els camells com a mínim de la mateixa manera que empaitaven el negre l'altre dia? Han vist mai vostès un guàrdia de la porra apallissant un camell pels carrers? És que són més perillosos per a la societat els venedors de discs i perfums fraudulents –sobretot si són negres– que els venedors de droga? D'on reben les ordres els guàrdies i els seus caps locals? Ho sabrem mai?

Ja ho veuen, doncs, sembla que el top manta és molt més perjudicial, molt més convenient de perseguir que la venda de droga. Els que fem la viu-viu fregant a terra, separats de les autèntiques i no etèries altures, no sabrem mai quines són les preteses necessitats de la societat nostra. Així, doncs, només ens queda suplicar que l'atzar es compadeixi de nosaltres!