Si tot hagués anat bé, aquell 21 de juliol del 1936 la Marina hauria estat fent d’intèrpret de francès als atletes, entrenadors i periodistes arribats d’arreu per cobrir les Olimpíades Populars que s’estarien celebrant a Barcelona. Però res no havia anat bé: l’exèrcit franquista s’havia revoltat i els Jocs s’havien hagut de suspendre a última hora. Catalunya estava en guerra. I la Marina, amb els seus companys de les Joventuts Comunistes (JSUC), s’havia mobilitzat per frenar l’agressió feixista.

UNA IDEALISTA COMPROMESA

I aquell dimarts, en lloc de ser en una competició d’atletisme, era a l’hotel Colón de la plaça de Catalunya, d’on havien marxat els clients, i que es va convertir durant un temps en un centre de reclutament. Acostumada a la vida frugal d’una família obrera, la Marina va viure aquells primers dies a l’hotel de luxe com una aventura inesperada. La guerra podia ser terrible i inquietant, però per a una noia de 17 anys idealista i compromesa també tenia un punt d’emoció. No tenia cap dubte que la justícia guanyaria. Ho havia mamat des de petita, escoltant els pares i l’àvia, activistes destacats del comunisme, del cooperativisme, del feminisme. Hans Gutmann devia veure aquella vitalitat desbordant als ulls de la Marina, i per això li va demanar que pugés amb ell al terrat de l’hotel per retratar-la. En Hans –o com es feia dir, Juan Guzmán– era un fotògraf comunista alemany que havia anat a Barcelona per cobrir les Olimpíades i que va decidir quedar-s’hi un cop va esclatar la guerra. La foto que va fer aquell dia és avui una de les icones de la guerra: la noia vestida de miliciana, cabells curts al vent, i una mirada orgullosa i plena de confiança. A l’esquena, un fusell que li van deixar per a l’ocasió.

FUSELL D’‘ATTREZZO’

Va ser la primera i única vegada que va tenir un fusell a les mans. I és que l’aportació de la Marina a la causa republicana va estar allunyada de les armes, ja que va fer de mecanògrafa, traductora i periodista per al PSUC. I amb la desfeta de la República va haver d’exiliar-se: primer a França, i després a Puerto Rico i Veneçuela. Finalment va tornar a Europa –amb una estada breu a Barcelona, on va publicar dues novel·les en català– i va viure els seus últims anys a París.