“Oferim viure la vellesa d’una altra manera”

Ens falta poc, per fi. Tenim el projecte executiu i els permisos d’obres quasi enllestits. Només ens falta acabar d’omplir les unitats de convivència que ens manquen perquè el banc ens doni els diners per començar les reformes, tot i que ja comptem amb l’aprovació del finançament bancari. Ara mateix tenim 27 habitatges plens, ens en falten quatre, tot i que tenim interessats. Per això creiem que podrem començar les obres a principi de l’any vinent, i acabar-les el 2025. A més, hem llançat una campanya de títols participatius per poder incloure en aquesta última fase abans de les obres totes les persones que vulguin contribuir a fer realitat el projecte. Fer una inversió ètica i invertir en el primer projecte d’habitatge cooperatiu sènior.

Surt d’un grup d’amics i coneguts de Girona i voltants que volien trobar la manera de viure la vellesa d’una altra manera: comuna, conjunta, compartida. I es va posar fil a l’agulla quan es va trobar la localització, l’hotel de Sant Feliu de Guíxols. Llavors es va començar a estructurar el projecte. Aquest tipus de proposta ja existeix en altres països, sobretot al nord d’Europa, però a Catalunya encara no. No som els únics, s’està fent algun altre projecte semblant, però sí que en teoria serem els primers.

El grup som responsables del desenvolupament del projecte i ens organitzem per tirar-lo endavant, amb el suport tècnic de Sostre Cívic. A més a més, en ser una promoció autogestionada, també ens estem formant amb l’acompanyament de professionals per formar la comunitat intencional que portarà a terme el projecte de Walden XXI. Som una cooperativa, prenem totes les decisions en comú, per assemblea, que és sobirana. Tenim un consell rector, una junta formada per president, vicepresident, secretària i tresorer, i també tenim comissions.

El principal: que t’agradi la idea que proposem. L’edat mínima per participar-hi és de 55 anys i la màxima abans era de 70 però hem vist que es pot ampliar, ja que hi ha gent de més de 70 anys que està estupenda. Els interessats han de contactar amb nosaltres, omplir un formulari i els enviem un dossier amb tota la informació del projecte. Llavors ho valorem i si encaixa fem una entrevista presencial. Si a les dues bandes els interessa, es presenta a la junta i si s’accepta llavors la persona haurà d’entregar 5.000 euros, que donen dret a coneixença, a participar en les activitats que organitzem i dret a estar a les assembles amb veu però sense vot. Passats uns dos mesos, ja que ens hem de conèixer, es podrà passar a formar part del grup impulsor. Llavors caldrà aportar 40.000 euros més, el capital social. És un cohabitatge. Amb els 45.000 euros entregats tens un apartament, però que no serà mai teu, serà de la cooperativa perquè no creiem en l’especulació. No volem fer una compra vertical. Si es vol sortir del projecte o es mor, es pot recuperar el capital però no les quotes, que caldrà pagar a més cada mes, que seran d’entre 800 i 1.100 euros, més uns 500 euros dels serveis. En total, cada mes haurem de pagar uns 1.500 euros, una xifra que no tothom pot assumir però que queda lluny dels 2.500 euros que sol costar una residència amb una habitació compartida.

La majoria és gent que té un recorregut, de nivell cultural força alt i també econòmic. És un projecte car perquè a hores d’ara és totalment privat, no tenim cap tipus d’ajuda, per això costa tant d’aixecar. A més, en tot moment hem seguit criteris d’economia solidària i sostenibilitat. És totalment sostenible amb el medi ambient, i això també encareix.

L’hotel ens estava esperant, és perfecte per a nosaltres. És a cinc minuts de la platja i d’un poliesportiu, a tres minuts de la biblioteca; és un poble que té de tot, és molt ric culturalment i molt associatiu, organitza moltes coses. També té CAP i hospitals a prop. Està molt ben situat. La zona és preciosa, enamora, permet passejar molt i fer una vida molt sana i tranquil·la, el que necessitem. També volem agrair el suport i consell que en tot moment hem tingut de l’Ajuntament. La seva implicació ha estat clau perquè la ciutat de Sant Feliu de Guíxols sigui la pionera a Catalunya per donar solució a l’habitatge residencial cooperatiu sense afany de lucre per a la gent gran.

Els conflictes sempre poden sorgir, n’hi ha a totes les famílies. Per això tenim molt clar que hem de seguir el reglament intern que tenim, que anirà a missa. Esperem, però, que les decisions es prenguin per consens i no arribar a votacions. Això vol dir que hem de parlar i debatre molt. Si no t’agrada una idea, cal proposar-ne una altra. En aquests moments ja som 35 persones de 27 unitats de convivència i intentem fer moltes coses juntes per anar-nos coneixent. La gent que se’ns acosta, però, i s’apunta al projecte ja ve predisposada a viure en comunitat.

Porta més problemes perquè no trobes suport de ningú i t’has de passar el dia explicant el que es vol fer i com es vol fer, i perquè creiem que s’hauria de viure la vellesa d’una altra manera, i més després de veure com s’ha tractat la gent gran durant la pandèmia, com s’ha mort en solitud. A més, tenim la dificultat que som gent gran i, és clar, al banc li costa deixar-nos diners. Obrir camí sempre és difícil, però creiem que tota la feina que fem serà aprofitada, i acabarà sent un exemple. A hores d’ara ja se’ns estan acostant administracions per demanar-nos informació del projecte, imagina’t quan estigui fet!

En altres països aquesta iniciativa ja funciona des de fa temps i sabem que és molt positiva. A més, tenen la doble vessant, la del cohabitatge com nosaltres i la dels apartaments que es poden comprar a preus molt assequibles perquè estan subvencionats. Al grup hi tenim un holandès que a Holanda ja viu en cohabitatge i sempre ens diu que allà les edats per entrar són molt més àmplies i està tot molt subvencionat. Hem d’arribar a aconseguir-ho, calen ajudes.

Ara que encara som mig joves i tenim bon cap no, però a la llarga nosaltres volem aconseguir autogestionar la nostra vellesa. No volem que ningú ens digui a quina hora hem de menjar ni quan ens hem de dutxar o anar al llit. Volem decidir-ho tot nosaltres. Volem ser actius i no quedar-nos quiets i apoltronats en una cadira. Volem decidir com volem envellir i com ens hem de morir. Són temes dels quals normalment no es parla i cal fer-ho. Cal tenir-ho clar i que la família ho sàpiga.

Hi ha familiars que hi estan més a favor que d’altres, però la majoria ho respecten. Jo, per exemple, ara visc a Barcelona i aniré a Sant Feliu de Guíxols a acabar el que em queda i, malgrat la distància que hi haurà, els meus fills estan encantats i diuen que faran el mateix quan siguin grans. I ja tindran el camí fet.

Absolutament. Fer-se gran no vol dir que ja no serveixes per a res. Vol dir tenir un temps del qual no havies disposat mai i cal saber-lo administrar, perquè hi ha un munt de coses apassionants que encara es poden fer i hi ha molta gent que es pensa que no t’aguantes els pets i ja no pots fer o aprendre res. I el pitjor, quan se’ns infantilitza i se’ns tracta com si fóssim tontets: “Vols una micona de lleteta?”, “Vols anar a fer una caminadeta?”, “T’has pres la pastilleta?” La vellesa està molt abandonada. La realitat: actualment hi ha més de 300.000 persones de més de 65 anys que viuen soles a Catalunya. Viure sol no és cap problema, però una altra cosa és sentir-se sol. I d’aquestes, 175.000 viuen una soledat no desitjada i això és molt trist, un dels grans problemes que tenim, ja que la soledat porta moltes malalties: ansietat, pors, insomni...

Moltes, per no dir totes les residències actuals, són pàrquings de iaios, però ara mateix no hi ha res més. Hi ha molt poques residències que facin activitats dinàmiques, que facin treballar els usuaris o els donin responsabilitats perquè se sentin útils i més actius. En lloc d’això, els tenen asseguts i si es posen pesadets els donen una pastilleta. Però, és clar, per aconseguir tot això caldria més personal i es guanyarien menys diners.

Oh, i tant. A Barcelona, per exemple, es paga per una residència normaleta uns 2.500 euros per persona en una habitació compartida. Fes números ràpids. Només una dada: en què està invertint més en Florentino Pérez a part de la construcció? En residències. Doncs aquí ho tens. Calen més inversions per a la gent gran i revisar el plantejament actual de moltes de les residències que tenim.

Organitzant moltes activitats cada dia, compartint la vida amb els amics i amigues i vivint el dia a dia de la forma més plena i més sana possible, cosa que ja intento fer des que em vaig jubilar. Abans el terme jubilat era pejoratiu, ara és sinònim d’una altra joventut que cal aprofitar i disfrutar al màxim.