“Cada dia és un neguit i un patiment”

Per esmorzar ens trobem amb Pere Albertí, regidor de Guanyem a l’Ajuntament de Girona. L’Isaac i tres companys seus de la Universitat de Girona li faran una entrevista en qualitat de persona que va viure la transició com a pràctica de la carrera. “L’Isaac és un referent en temes d’accessibilitat. N’he après moltes coses”, assegura. La conversa deriva cap a les mancances que té Girona en aquesta matèria, extrapolables a qualsevol altra ciutat. “Es pensa molt poc en fer espais amables per a tothom. Surts de casa sabent que és qüestió de minuts que te’n trobis alguna. Cada dia és un neguit i un patiment”, apunta l’Isaac. Un exemple són els passos de vianants. No tots estan adaptats, i es dona el cas d’algun que s’ha adaptat a mitges. “Al meu barri, a les Pedreres, en van adaptar un per a una senyora que va amb cadira de rodes. Es va aprofitar la reforma per posar una senyalització tàctil per als cecs, però només es va fer en un costat”, explica Albertí.

També és un problema per a les persones discapacitades la presència de mobiliari urbà sobre les voreres més estretes. Ja no es tracta només de fanals, sinó també d’elements com papereres o màquines de zona blava instal·lats pel consistori. “Hem d’adaptar la ciutat, i això requereix voluntat política. L’Ajuntament no té una màquina de fer diners i potser no pot adaptar de cop tots els passos de vianants de Girona, però pots començar per un a cada carrer i després ja aniràs fent”, explica l’Isaac. En aquest sentit, Albertí reclama un diàleg de les institucions amb les persones afectades per una discapacitat: “No pot ser que es faci un parc infantil suposadament adaptat a la plaça de Josep Pla i no es parli amb aquest col·lectiu”, explica Albertí. “Es tracta de fer amb les institucions el que fem ara aquí: asseure’ns, fer un cafè i parlar-ne”, assenyala l’Isaac.

Albertí també és molt crític amb la proposta d’adaptar passos de vianants sorgida dels pressupostos participatius: “Jo, com a veí, havia de votar si els volia fer adaptats o no? A mi això em fa angúnia”, assegura Albertí. “S’han de fer per inèrcia i perquè així ho diu la llei, no perquè ho votem entre tots”, hi afegeix l’Isaac.

Com a regidor, Albertí s’ha dedicat a comprovar el nivell de compliment del pla d’accessibilitat redactat el 1998, que situa només en un 20 per cent: “Hi ha un recull fotogràfic molt ben documentat de les accions que s’havien de fer. Les he comparat amb la realitat d’ara i en molts casos no es veu la diferència perquè no s’hi ha fet res”, assegura Albertí.

L’Isaac assenyala, a més, les dificultats que el col·lectiu de discapacitats té per aconseguir un habitatge de lloguer: “Si no tens la capacitat de comprar-ne un i adaptar-lo a les teves necessitats, ho tens difícil.” A diferència d’altres països, aquí no hi ha cap normativa que obligui a complir uns estàndards d’accessibilitat: “Això és un greuge. Si molta gent ja és vulnerable al mercat de lloguer, imagina’t per a un discapacitat.”

Per acabar la conversa, i reconeguda l’afició d’Albertí pel Girona FC, l’Isaac destaca els problemes que un invident té per anar al camp un dia de partit: “El perímetre del camp no té vorera. Parlem d’un lloc on hi van 13.000 persones cada quinze dies.” Albertí explica com una persona amb cadira de rodes necessitava ajut per poder accedir al gol nord: “No està adaptat i l’havien de pujar a força de braços. Se’n va cansar i va buscar una altra localitat.” “Pots demanar ajut un dia o dos, però després et sap greu”, admet l’Isaac.