El litoral busca noves estratègies per frenar la pressió del mar
Les iniciatives de recerca i col·laboració agafen força davant l’evidència que el canvi climàtic amenaça la primera línia de costa
Els passejos més vulnerables són al Maresme, al Garraf i al Tarragonès, mentre que els ports en perill són els de la Costa Brava
-
Els efectes del mar sobre el passeig de Vilassar de Mar, el de risc més elevat del país, ja eren ben evidents abans de l’arribada de la borrasca ‘Nelson’ JUANMA RAMOS. -
La platja de Sant Sebastià de Barcelona i bona part de les de la costa central han patit esvorancs, desfalcaments i retirada de sorra durant els darrers dies ACN. -
Imatge de satèl·lit del port de Palamós amb els efectes esperats per a l’any 2100 en el millor dels escenaris possibles pel que fa a la intensitat dels canvis. En magenta s’han marcat les zones amb francbord escàs per ser operatives i en blau, les estructures inundades CIIRC.
Tot i que els darrers temporals facin l’efecte que el mar ens guanya terreny, d’acord amb dades de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, el perfil del litoral català s’ha allargat en més de 170 quilòmetres amb relació al que tenia als anys cinquanta. Com pot ser, si no s’han eixamplat les fronteres? L’augment correspon, evidentment, a construccions de tipus antròpic, en especial d’estructures portuàries. Un reguitzell de dics, esculleres i pantalans que durant aquest més de mig segle han anat apareixent, aquí i allà, allargant la línia que separa terra i mar. I en la majoria de casos sense tenir prou en compte quin impacte tindrien en el litoral.
La longitud total de la costa de Catalunya el 1956 era de 739,4 km i el 2019, de 911,1 km. Aquest increment de longitud de 171,7 km, recollit en un informe del Ministeri dins el projecte PIMA Adapta Costes, posa en relleu com ha augmentat el grau d’exposició –i, per tant, de vulnerabilitat– del litoral català davant les escomeses del mar. Però, més enllà del creixement de la superfície exposada i potencialment afectada, el principal causant de la desaparició de platges i del sobrepassament i enfonsament de passejos marítims que cada cop assota la costa de manera més recurrent té nom i cognom: canvi climàtic.
Tret d’algunes excepcions que daten dels anys vint, com el cas de Sitges, la construcció de passejos al litoral català va ser habitual durant la dècada dels setanta i es va accelerar durant la dels noranta. Actualment ja n’hi ha diversos que han sucumbit a la força de les onades. Un dels darrers casos més evidents ha estat durant aquesta Setmana Santa a Sant Antoni de Calonge com a conseqüència de la borrasca Nelson, però mesos enrere havia passat el mateix a Lloret de Mar i a Altafulla, només per posar uns exemples recents.
“És evident que l’escenari en el qual es van dissenyar i executar aquestes infraestructures és completament diferent de l’actual. Els efectes del canvi climàtic són palesos i ens marquen que cal actuar amb urgència, però la geografia costanera és molt diversa i té relació amb la realitat econòmica i social dels municipis. Per això és absolutament imprescindible alinear l’actuació de l’administració amb el millor coneixement tècnic i científic que hi hagi a cada moment”, explica Francesc Sutrias, secretari de Territori, Urbanisme i Agenda Urbana de la Generalitat.
Sutrias, que també és president del Centre Internacional d’Investigació dels Recursos Costaners (CIIRC), va fer aquesta reflexió en la presentació, ara fa uns quants dies, d’un estudi impulsat per aquest organisme de la UPC, juntament amb altres entitats, per determinar els nivells de risc que afrontaran els passejos marítims i els ports els pròxims anys de resultes de l’escalfament global.
I ja ens podem anar preparant, perquè la desaparició de platges que hem viscut aquests últims dies, amb reculades de desenes de metres en punts com ara Badalona i Viladecans, és només l’avantsala del que podem esperar que passi durant els pròxims anys.
L’estudi del CIIRC, en col·laboració amb el Laboratori d’Enginyeria Marítima (també de la UPC), el Servei Meteorològic de Catalunya, Ports de la Generalitat i l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, ha estudiat 31 passejos marítims representatius del litoral català i ha determinat que els que tenen més risc de soscavament o d’ultrapassament es troben al Maresme i en alguns trams del Garraf, el Tarragonès i el Baix Ebre. Per contra, els ports de la meitat nord del litoral estan més exposats a la pèrdua d’operativitat i a la inundació dels molls i embarcadors per la pujada del nivell del mar.
El treball identifica 11 passejos costaners amb un risc alt de soscavament a llarg termini, que implica que són construccions amenaçades d’anar buidant-se per sota per la força de l’onatge fins a acabar col·lapsant i enfonsant-se. Per ordre de prioritat en la urgència de les actuacions a fer per protegir-los, els autors enumeren els passejos de Vilassar de Mar, de Premià de Mar, del Masnou, de Montgat, el de la platja de la Bassa Rodona de Sitges, el de la platja de la Riera de Pineda de Mar, el del doctor Jesús M. Isern de l’Escala, el de la platja del Port de Llançà, el de la platja de l’Arenal de l’Ampolla, el de Jaume I-Platja de Llevant de Salou i el de la platja de la Riera Xica de Sitges.
Els experts també han calculat els riscos d’erosió i inundació a 54 platges representatives distribuïdes al llarg del litoral català, tenint en compte els climes d’onatge futurs i la pujada del nivell mitjà del mar. Els resultats destaquen especialment l’augment de risc en zones costaneres dels tres deltes catalans (de l’Ebre, del Llobregat i de la Tordera), però la resta del territori tampoc no pot respirar tranquil. De fet, una de cada tres platges catalanes, el 35% concretament, presentarà afectacions per inundació tant puntuals com permanents.
Les més vulnerables són aquelles amb una cota inferior als 2 metres d’altura i una platja emergida d’amplada inferior als 15 metres. Si, a més, existeixen infraestructures tipus passeig o similar, aquestes tindran un risc elevat de soscavament.
Risc als ports de Girona
Els enginyers de la UPC també han analitzat tots els ports marítims catalans (excepte els de Barcelona i Tarragona, que pertanyen als Ports Autònoms de l’Estat) i conclouen que el risc més gran que tenen és la pèrdua d’operativitat i, eventualment, la inundació dels molls i embarcadors per la pujada del nivell del mar. En el cas dels pantalans, l’impacte és una mica menor, atès que en alguns ports en tenen de flotants que es poden adaptar amb relativa facilitat a aquesta pujada de nivell. Els ports de la Costa Brava estan més exposats que els de la meitat sud perquè, en general, l’onatge també és més energètic.
De fet, en termes generals, els ports es consideren ben preparats per afrontar la inoperativitat vinculada al canvi climàtic en l’horitzó 2050: el 75% tenen risc baix o inexistent. Per contra, l’any 2100, el 91% presentaran un risc alt o molt alt d’inoperativitat als seus molls, associada a un francbord (reserva de flotabilitat de les embarcacions davant els cops de mar) escàs. A banda, entre un 16% i un 25% (en funció de l’escenari de canvi climàtic que es consideri) es troben davant un risc alt o molt alt d’agitació excessiva.
Amb els resultats a la mà, Sutrias admet que la construcció de ports i espigons ha alterat les dinàmiques marítimes i ha minvat la capacitat natural de resiliència: “És la realitat que hem d’afrontar.” Per fer-ho, la secretaria de Territori està elaborant el Pla de Protecció i Ordenació del Litoral, un dels instruments bàsics que ha de permetre l’adaptació de les zones costaneres al canvi climàtic, la preservació, la recuperació de la geomorfologia i, en la mesura que es pugui, la implementació de mesures de resiliència. Una altra font de coneixement important serà el Servei d’Informació de la Dinàmica Litoral (SIDL), un projecte amb l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya per adquirir informació geolocalitzada sobre el recobriment sedimentari del litoral, la seva dinàmica, els perills costaners, els efectes històrics i recents als temporals, etc.
El SIDL s’ha concebut com un sistema d’informació geogràfica amb una interfície de visor de mapes que aglutina i centralitza dades d’observació de la costa, projeccions climàtiques i anàlisis de risc i és una eina que, com altres programes i estudis aquí referenciats, ha estat finançada en bona part gràcies als fons de l’impost sobre les emissions de CO2 dels vehicles de tracció mecànica.
Què hi diu la ciència?
Deixant de banda els últims temporals, les platges catalanes mostren un retrocés mitjà d’uns 40 cm l’any, tot i que amb una gran variabilitat al llarg del territori, segons dades del període 1995-2015. El 65% de la costa sedimentària és erosiva, amb una taxa mitjana d’erosió superior a 1 metre l’any, amb alguns indrets crítics on les taxes de retrocés anual excedeixen significativament aquest valor, com ara la platja de la Marquesa (3,5 m/any), al delta de l’Ebre, i la punta de la Tordera (4 m/any).
La ciència no dubta que aquesta regressió del litoral té una vinculació clara amb l’escalfament global. “L’estiu del 2022 es va batre el rècord de la temperatura superficial de l’aigua a l’Estartit. Va ser el 4 d’agost, amb un registre de 27,51 graus. Pot semblar propi de la badia dels Alfacs, però era una milla endins de les illes Medes. I el 28 de desembre del mateix any l’aigua era dos graus per sobre de la mitjana climàtica del període 1973-1997”, explica el biòleg Gabriel Borràs. Actualment és el responsable de l’àrea d’adaptació al Departament d’Acció Climàtica i ha dirigit la redacció de l’Escac 30, l’estratègia catalana d’adaptació al camí climàtic.
Borràs va explicar en l’acte a la UPC que l’escalfament de l’aigua no és només superficial: des del 1974 tenim un increment de 0,3 graus de temperatura per decenni en l’aigua fins a 50 metres de fondària: “Imagina la quantitat d’energia necessària per escalfar els primers 50 metres d’aigua de tota la Mediterrània.” A més, el nivell del mar s’ha incrementat a un ritme de 3,2 centímetres per decenni en el període 1990-2020, que ha ajudat a provocar, entre altres coses, un fenomen erosiu a la zona de l’Estartit, d’uns 60 centímetres anuals a la platja.
Revisant les dades d’aquests mateixos tres decennis, un estudi del projecte PIMA Adapta Costes ha vist que, sobretot a la part nord del país, els temporals de mar han experimentat un increment en l’energia i també en l’altura de les ones, mentre que la duració ha anat a la baixa: “És a dir, que els temporals són més curts però més intensos.”
I un dels canvis fonamentals que també destaquen diferents fonts consultades per aquest reportatge és el canvi d’orientació en la presentació de les ones. Les platges catalanes estan relativament acostumades a patir les llevantades, però darrerament el patró de circulació de vents i onades està canviant i els últims episodis han estat garbinades (procedents del sud-oest) que, en punts com ara el Maresme, han deixat afectacions que ni els més vells recorden.
“S’estan ajuntant tres factors generadors de risc: la pujada del nivell mitjà del mar; el canvi en les característiques de l’onatge, amb un patró que no és el mateix que el que hi havia fa 30 anys i que probablement també canviarà en els pròxims 30, i, finalment, les marees meteorològiques provocades per episodis com els de les llevantades”, explica Agustín Sánchez-Arcilla, director del Laboratori d’Enginyeria Marítima de la UPC i vicepresident del CIIRC. Definit pels seus col·legues com una de les persones que més han aportat en l’àmbit de la recerca en l’energia marítima a Europa, l’investigador expressa la necessitat de coordinar la recerca i la gestió des de l’administració per poder combatre aquests efectes de la forma més eficient possible. “Els ports i els dics no s’arreglen d’avui per demà ni tampoc de manera uniforme. Cadascun necessita la seva intervenció específica i el seus estudis, així que cal temps i, per tant, necessitem fer un bon pla. I això és el que intentem endreçar en el nostre estudi. Però és una diagnosi de l’any 2024 que s’haurà d’anar actualitzant. El que fa tothom és reconsiderar la situació cada cinc anys, perquè tant el canvi climàtic com la resposta de ports, platges i passejos marítims van canviant.”
La investigació augmenta
La ciència ara intenta adaptar-se a aquesta nova situació intentant anar més enllà dels mesuraments i les simulacions que es fan en canals artificials. Apareixen nous grups de recerca que apliquen tècniques d’observació de vídeos i també es confia que la intel·ligència artificial i la supercomputació pugui ajudar a gestionar els grans volums de dades que es poden arribar a generar. No només estudiant les condicions del mar, sinó fent també un seguiment sistemàtic de l’estat de salut de les pròpies infraestructures marítimes. “És molt important monitorar l’estat de salut de dics, espigons i altres construccions, perquè actualment ja tenim els mitjans necessaris però ens falta la tradició que sí que hi ha a altres llocs. Per sort, ja hi comença a haver convocatòries de projectes de recerca en aquest sentit”, diu Sánchez-Arcilla.
Els dos grans ports comercials catalans, dependents de l’Estat, sí que tenen un sistema de vigilància establert i els científics demanen que es puguin compartir dades i extrapolar els controls que es fan a Tarragona i Barcelona als ports més petits del país. També confien que el projecte Icatmar, fruit de la cooperació entre la direcció general de Pesca i Afers Marítims, l’Institut de Ciències del Mar i el Servei Meteorològic de Catalunya, podrà recuperar en algun moment la xarxa d’observació de variables oceanogràfiques que es va desmantellar arran de la crisi financera de l’administració pública el 2007. El projecte, dotat amb 11,5 milions d’euros per al període 2022-2025, té entre els seus objectius l’habilitació d’un sistema d’observació i predicció de l’estat de la mar mitjançant el desenvolupament del servei d’oceanografia operacional de Catalunya, que inclou una xarxa d’instrumental oceanogràfic de la Generalitat, amb cinc radars d’alta freqüència, boies fixes, boies derivants i altres sistemes per obtenir variables com ara la velocitat, temperatura i salinitat de l’aigua en temps real, contribuint a la millora de la predicció de l’estat de la mar i de fenòmens extrems associats al canvi climàtic.
Sánchez-Arcilla té clar que, per més informació que es tingui, “no es podrà protegir tota la costa a la vegada i indefinidament. S’han de seqüenciar les actuacions i, per fer-ho, cal tenir clares les prioritats”.
Aquesta manera de procedir, organitzada i sense haver de córrer per apagar focs, s’hauria d’articular en el Pla de Protecció i Ordenació del Litoral, actualment encara en fase d’elaboració, i permetria també fer intervencions pilot de les quals podrien sorgir noves tècniques. És el cas del que s’està fent al delta de l’Ebre, un espai singular i molt afectat, però condicionat també per la mala gestió del cabal del riu. Allà, s’intenta preservar la platja de la Marquesa amb un seguit de dunes, una de les quals s’ha fet amb una barreja de restes de posidònia per veure si en pot augmentar la resiliència, com s’ha vist a les platges on és habitual la seva presència.
N’està ben al cas Vicenç Gràcia, que també és investigador del CIIRC i especialista en la dinàmica costanera. Amb el seu equip, ja fa uns anys que treballa en un servei de predicció morfodinàmica per predir com evolucionaran les platges en un període d’uns quants dies. “Ja fa uns anys que hi estem treballant i, de moment, som capaços de fer previsions acurades amb tres dies d’antelació. La intenció és estar tan ben preparats com sigui possible.” Gràcia explica que aquest sistema, encara en fase beta, s’ha posat a prova a la Barceloneta i a la barra del Trabucador, però que el seu disseny modular permetria adaptar-lo a qualsevol ubicació interessada. Tenint en consideració la velocitat amb què avança el mar, qualsevol ajuda serà bona per preservar un litoral cada cop més sota pressió.
