la crònica
El treball femení, a temps parcial
En les seves memòries, Isabel Piferrer, que va viure a la Casa Anglada de Vilert des de la fi de la guerra del Francès, relata que, a diferència dels seus germans, els quals estudiaven, ella havia de vigilar les ovelles alhora que filava. Tot i que els veïns els anomenaven “senyors”, la Isabel havia de treballar. Així, de petita, li va costar adonar-se que “era rica”. “Vaig ser pastora fins als 15 anys”, escriu desmitificant que el concepte de treball era una qüestió de classe social, de ser propietaris d’un mas, sinó més aviat si havies nascut home o dona. La lectura d’aquest fragment va servir a l’historiador Albert Serramontmany per il·lustrar el paper que tenien les dones i també els infants en la indústria banyolina tèxtil del segle XVIII, en la conferència que es va realitzar divendres al vespre a la Llotja del Tint de Banyoles i la qual va servir de preàmbul del Col·loqui de Tardor que del 4 al 6 d’octubre organitza el Centre d’Estudis Comarcals i que en aquesta edició se centrarà en El teixit empresarial del Pla de l’Estany: passat, present i futur.
Doctor en història per la UdG amb una tesi el 2016 sobre societat i economia a la zona de Besalú, Albert Serramontmany ha documentat el nombre de telers entre 1747 i 1790. Així, entre companyies de llenços de lli i cànem hi havia 159 telers, 29 dels quals eren de la indústria de Jeroni Colomer. Va destacar que moltes dones filaven a casa, a temps parcial, acceptant així un sou precari que compaginaven amb altres tasques, com ara vigilar el bestiar i les feines al camp. Segons les xifres aportades per l’historiador, cada teler que no fos de cotó necessitava més de 47 dones per cada home. Així, l’any 1790 es donava feina a un mínim de 7.500 dones, nenes i nens per filar.