Objectiu: blindar les inversions
Infraestructures
Evitar que es repeteixi la història dels últims 25 anys. Aquest és un dels objectius del Pacte Nacional d’Infraestructures, que el govern vol subscriure amb els partits, les organitzacions empresarial, els sindicats, les universitats i els col·legis professionals. El d’infraestructures és la culminació d’una sèrie de pactes estratègics impulsats pel govern d’entesa, que van començar amb el d’habitatge, i van seguir amb el d’educació, el d’innovació i recerca i, fa poques setmanes, el de la immigració. El pacte, que previsiblement se signarà a principis d’any, preveu una inversió de 100.000 milions d’euros fins al 2020.
Tot i ser un dels més necessaris, i més després de la crisi que va patir Catalunya el 2007, el Pacte d’Infraestructures s’ha anat retardant per la falta d’acord entre els diversos agents que l’han de signar. De fet, la major part de les discussions, tal com va passar amb els diferents plans d’infraestructures, les han protagonitzat els mateixos socis de govern. El text al qual ha tingut accés l’AVUI és l’última versió de l’acord que el departament de Política Territorial ha passat als diferents partits i organitzacions empresarials, només pendent d’alguna al·legació d’última hora. El pacte preveu la inversió en sis àmbits: el transport, l’aigua, els residus, l’energia, les telecomunicacions i el sòl per a activitats productives.
El document parteix de l’anàlisi de la situació actual, derivada d’un dèficit històric d’inversió per part de l’Estat. Les dades no difereixen de les publicades per diferents estudis els últims anys i remarquen el tracte gairebé vexatori que pateix Catalunya, que amb el 18,7% del PIB de l’Estat només disposa d’infraestructures que tenen un valor del 13,6% del total estatal. Al dèficit històric s’hi ajunta també el “baix grau d’execució de les obres que pressuposta l’Estat” i, més recentment, el fet que el ministeri de Foment incompleixi la disposició addicional tercera de l’Estatut, que preveu una inversió en infraestructures equivalent al pes del PIB català respecte a l’espanyol.
Controlar Foment
De fet, el primer capítol del pacte fa constants referències als incompliments històrics de Foment i proposa mecanismes per controlar que es compleixin les inversions. El text també fa una referència explícita a la crisi viscuda el 2007 i qualifica la situació viscuda de “crítica” arran del col·lapse de Rodalies Renfe, la gran apagada a Barcelona i l’episodi de sequera. “El seu record –diu el text– ens ha d’estimular per fer el que sigui necessari perquè no es tornin a repetir mai més”.
No és l’única referència a l’actualitat que fa el document, que també s’atura a analitzar la crisi econòmica, de la qual assegura que “es pot perllongar ben bé un o dos anys”. Precisament, augmentant les inversions en infraestructures s’aconseguirà també dinamitzar l’econonia. Per tot plegat, rebla el text, que la inversió sigui alta és un element irrenunciable.
Igual que ha passat amb els altres pactes, el llenguatge utilitzat en aquest està especialment triat per no ferir les sensibilitats d’alguns socis del govern. Una de les paraules més utilitzades és sostenibilitat, que el text deixa molt clar que no és incompatible amb competitivitat. Tot i això, el text trenca alguns tòpics sobre els quals l’esquerra ecologista ha basat el seu discurs els últims anys. Un d’ells, el suposat superàvit d’infraestructures viàries, és fals. És veritat que el dèficit ferroviari és més gran, però també és cert que el volum de carreteres –excepte autopistes– tampoc és suficient per garantir una correcta mobilitat i l’augment de la competitivitat.
El document fa especial èmfasi en el fet que les infraestructures no són un objectiu en si mateixes, sinó un mitjà “per aconseguir el benestar dels catalans”. El fet que Catalunya sigui una terra de pas dóna encara més importància a la planificació en aquesta matèria, que ha de tenir en compte tant les necessitats de la població –d’entre 8 i 8,5 milions d’habitants el 2025– com del creixement dels trànsits de pas cap a Espanya i Europa.
Per tot plegat, el document està ple de bons propòsits respecte a les inversions de les quals l’Estat necessàriament s’ha de fer càrrec. En aquest sentit, es fixen dos períodes. El primer acaba l’any 2013, any fins al qual serà vigent la disposició addicional tercera. La segona arriba al 2020 i els signants del document “donen per suposat que el nivell d’inversió es mantindrà en un futur”. Per tot plegat, preveuen una inversió de l’Estat que s’acostarà als 60.000 milions en els pròxims 12 anys. La resta de la inversió, fins a arribar als 100.000 milions necessaris, anirà a càrrec del govern, que haurà d’assolir una inversió anual al ritme del 2% del PIB.
Els que acabin signant el pacte també es comprometen a consensuar i promoure primer “les infraestructures que proporcionen un servei més general i compartit”. En aquest sentit, cal remarcar que, a diferència d’altres departaments, el d’Obres Públiques sí que ha situat el llistat de les inversions prioritàries en el mateix text del pacte. En canvi, la part d’Energia o Medi Ambient evita concretar en excés les propostes, que, de fet, és una de les principals esmenes que les organitzacions empresarials estan negociant abans de signar el text.
