La jota: de tortosina a ebrenca

L'Ajuntament d'Amposta, entre altres institucions del territori, s'ha adreçat a la Generalitat per demanar que la jota, amb la forma particular com aquí es canta i es balla, sigui considerada també patrimoni nacional de Catalunya com es vol fer amb la sardana. El fet és que, al sud de Catalunya, la sardana mai ha estat dansa pròpia. Si dels anys quaranta a seixanta del segle passat s'intentà implantar-la fou per dos motius: els capellans, que organitzaven sovint ballades de sardanes davant de les esglésies, perquè substituís el ball «agafat» considerat pecaminós; i els sectors catalanistes, que, amb l'excusa de la sardana, feien pedagogia d'altres qüestions, aleshores prohibides pel franquisme, com eren la història, la llengua i la cultura catalanes, que no era poc. Però, a banda d'això, la sardana resultava un fenomen aliè al sentiment popular de la gent d'aquí, identificada amb la jota. No debades, almenys geogràficament, aquesta terra ha estat la sortida d'Aragó al mar, per molt que ara l'autovia es vulgui fer abocar a Vinaròs o a Tarragona.

La jota despertava i desperta sentiments d'identitat col·lectiva. Durant molts anys s'organitzava a Tortosa un festival folklòric on, a més d'un grup aragonès convidat, hi havia les jotes de picadillo entre Canalero, Noret, Teixidor, Boca de Bou i altres molts cantadors, sovint amb un concurs d'espontanis. Després es ballava la jota tortosina, executada pel grup que durant temps conduïren els germans Arasa, i després Ramon Balaguer amb Audi tocant el timbal i Buera la dolçaina. La jota d'aquí era la jota tortosina, com hi havia l'aragonesa i la navarresa, totes ebrenques perquè és el mateix riu el que fa via de ponent a llevant. És clar que cada poble tenia les seves variants però en conjunt era la jota de Tortosa. Després, amb l'arribada de la democràcia la jota es va anar arraconant perquè es considerava poc moderna, xavacana i lligada a l'ancien régime. Fa uns anys, però, va arribar el moment de la recuperació i gràcies al treball del grup de Quico el Célio..., pel que fa a la música i el cant, i el grup Saragatona quant a la dansa, la jota ha tornat a esdevenir signe d'identitat, fins al punt de reivindicar-se la seva consideració d'icona de la nacionalitat catalana parella fins i tot amb la sardana.

Ara, però, la jota ja no és tortosina; algú, se suposa que amb bona voluntat integradora, l'ha rebatejat com a «jota ebrenca». És un fenomen curiós aquest que ha aparegut els darrers anys d'arraconar el mot tortosí i substituir-lo pel genèric ebrenc; com si a les comarques del nord provincial se substituís l'expressió tarragoní pel que seria el seu equivalent: campestre (del Camp). Als anys trenta, quan es va fer l'enquesta per definir el mapa comarcal de Catalunya, la major part van respondre que pertanyien a la comarca de Tortosa, alguns deien «el baix Ebre», i solament tres pobles es van definir com «del Montsià». Com han canviat les coses. Ara he llegit que fins i tot algun il·lustrat, en parlar del dialecte, o sotsdialecte, tortosí, en diu «dialecte ebrenc». Prompte els trets jurídics propis, derivats del llibre dels Costums i recollits a la Compilació del Dret Foral Català, deixaran de ser figures del dret jurídic tortosí i esdevindrà el «dret ebrenc» i fins i tot la diòcesi passarà a ser «bisbat de les terres ebrenques catalanes i del Maestrat valencià». Aquest territori va néixer com a terme general de Tortosa i al segle XIV fou per un temps marquesat autònom, com València de ciutat va esdevenir regne i després Múrcia. Però Tortosa va anar perdent força perquè fins i tot es qüestionés la seva condició de territori, a més de ciutat, que tan documentadament ha defensat sempre Jesús Massip, l'erudit més lúcid que tenim i que viu oblidat al seu xalet de Mig Camí. És clar que algú dirà que això és solament qüestió de noms. Però no és menys cert que el nom fa també les coses.