La mirada de Steve McCurry

Steve McCurry ha escrit: “Si saps esperar la gent s'oblidarà de la teva càmera i llavors la seva ànima sortirà a la llum.” La frase es podria valorar com un exercici de pedanteria, si no fos perquè el seu autor, un noi de Pennsilvània que es volia dedicar a les arts escèniques però finalment va voltar món capficat a capturar les imatges que, com deia Cartier Bresson, li feien estimar la vida, ha estat autor, entre altres moltes obres singulars, del retrat de la Nena afganesa, una fotografia que va remoure consciències a finals del segle XX. El 1985, els ulls de Sharbat Gula van cremar les pàgines del National Geographic i van tornar a encendre sentiments quan el 2002, disset anys després d'haver-la retratat per primer cop, Steve McCurry la va tornar a trobar convertida en dona casada, mare de tres filles, vivint en míseres condicions en un camp de refugiats del Pakistan.

Al final, McCurry havia sabut captar allò que és invisible per als altres i l'ànima de Sharbat Gula havia obrat un petit miracle, convertint la nena afganesa en una icona universal. Algú ha definit McCurry com un creador d'imatges, però si s'analitza a fons el seu treball ens trobarem que la seva és la feina pacient d'un viatger, un manifest que Berenice Abbot va explicar dient: “Una fotografia no és una pintura, un poema, una simfonia, una dansa. Tampoc és un quadre bonic. És o ha de ser un document significatiu, una declaració que penetri.” Ara que gràcies a l'aposta de la Diputació La mirada de Steve McCurry es podrà veure fins al 30 de juny a la sala d'exposicions de la Casa de Cultura, el visitant es trobarà amb una realitat inventada, que el portarà a viatjar als cinc continents i descobrir darrere les imatges el missatge clar d'un home que entén el món sense complaences i intenta fer participar l'espectador d'una objectivitat privada a través de la qual se li brinda una visió peculiar. Sèries com ara Nens en guerra, Índia, Sri Lanka, Nova York, L'onze de setembre del 2001, Àfrica, Vietnam, o Japó després de Fukushima, no són sinó les pàgines d'una mateixa història, evitar que s'esborri la vida, intentar atrapar un present que automàticament esdevé passat. Quan va fer la presentació als mitjans de comunicació, Jaume Torramadé, com a president de la Diputació, va assegurar que havien portat la mostra amb “un doble objectiu: d'una banda, seguir fomentant la difusió de la cultura i donant-hi suport, i, de l'altra, organitzar un esdeveniment d'abast internacional que serveixi per promoure turísticament les comarques gironines”.

En el bloc de McCurry es pot llegir una cita de Sèneca: “La vida és el foc que crema..., la vida és vent i pluja... la vida és matèria i és terra.” Jo n'hi afegiria una altra: “No cal que la vida sigui llarga, cal que l'expliquin bé.” És el que ell fa.