La mirada de Steve McCurry

Steve McCurry ha escrit: “Si saps espe­rar la gent s'obli­darà de la teva càmera i lla­vors la seva ànima sor­tirà a la llum.” La frase es podria valo­rar com un exer­cici de pedan­te­ria, si no fos perquè el seu autor, un noi de Penn­silvània que es volia dedi­car a les arts escèniques però final­ment va vol­tar món cap­fi­cat a cap­tu­rar les imat­ges que, com deia Car­tier Bres­son, li feien esti­mar la vida, ha estat autor, entre altres mol­tes obres sin­gu­lars, del retrat de la Nena afga­nesa, una foto­gra­fia que va remoure consciències a finals del segle XX. El 1985, els ulls de Shar­bat Gula van cre­mar les pàgines del Nati­o­nal Geo­grap­hic i van tor­nar a encen­dre sen­ti­ments quan el 2002, dis­set anys després d'haver-la retra­tat per pri­mer cop, Steve McCurry la va tor­nar a tro­bar con­ver­tida en dona casada, mare de tres filles, vivint en míseres con­di­ci­ons en un camp de refu­gi­ats del Pakis­tan.

Al final, McCurry havia sabut cap­tar allò que és invi­si­ble per als altres i l'ànima de Shar­bat Gula havia obrat un petit mira­cle, con­ver­tint la nena afga­nesa en una icona uni­ver­sal. Algú ha defi­nit McCurry com un cre­a­dor d'imat­ges, però si s'ana­litza a fons el seu tre­ball ens tro­ba­rem que la seva és la feina paci­ent d'un viat­ger, un mani­fest que Bere­nice Abbot va expli­car dient: “Una foto­gra­fia no és una pin­tura, un poema, una sim­fo­nia, una dansa. Tam­poc és un qua­dre bonic. És o ha de ser un docu­ment sig­ni­fi­ca­tiu, una decla­ració que pene­tri.” Ara que gràcies a l'aposta de la Dipu­tació La mirada de Steve McCurry es podrà veure fins al 30 de juny a la sala d'expo­si­ci­ons de la Casa de Cul­tura, el visi­tant es tro­barà amb una rea­li­tat inven­tada, que el por­tarà a viat­jar als cinc con­ti­nents i des­co­brir dar­rere les imat­ges el mis­satge clar d'un home que entén el món sense com­pla­en­ces i intenta fer par­ti­ci­par l'espec­ta­dor d'una objec­ti­vi­tat pri­vada a través de la qual se li brinda una visió pecu­liar. Sèries com ara Nens en guerra, Índia, Sri Lanka, Nova York, L'onze de setem­bre del 2001, Àfrica, Viet­nam, o Japó després de Fukus­hima, no són sinó les pàgines d'una mateixa història, evi­tar que s'esborri la vida, inten­tar atra­par un pre­sent que automàtica­ment esdevé pas­sat. Quan va fer la pre­sen­tació als mit­jans de comu­ni­cació, Jaume Tor­ra­madé, com a pre­si­dent de la Dipu­tació, va asse­gu­rar que havien por­tat la mos­tra amb “un doble objec­tiu: d'una banda, seguir fomen­tant la difusió de la cul­tura i donant-hi suport, i, de l'altra, orga­nit­zar un esde­ve­ni­ment d'abast inter­na­ci­o­nal que ser­veixi per pro­moure turísti­ca­ment les comar­ques giro­ni­nes”.

En el bloc de McCurry es pot lle­gir una cita de Sèneca: “La vida és el foc que crema..., la vida és vent i pluja... la vida és matèria i és terra.” Jo n'hi afe­gi­ria una altra: “No cal que la vida sigui llarga, cal que l'expli­quin bé.” És el que ell fa.