“El conflicte saharià és clarament polític”

Sàhara Acció Silla va nàixer fa ara tres anys. Va ser al 2009 quan un grup de gent, que ja formava part de l'associació defensora dels drets dels saharians a l'organització de Paiporta, va decidir conformar-se com una agrupació independent. Açò va ocórrer perquè, com ens conta Rosa Borrás, Presidenta de Sàhara Acció Silla, “nosaltres també lluitem per les injustícies polítiques, creiem que el conflicte sahrauí és un conflicte polític i, per això, hem d'enfocar els nostres esforços en reivindicar la llibertat del poble, sense limitar-nos a les accions humanitàries”.

Per anar situant-nos, els saharians són els habitants autòctons del Sàhara Occidental, que formen un total de 2 milions de ciutadans. La major part de les persones que formen aquest poble viuen en la part del Sàhara ocupat pel Marroc, mentre que molts altres passen els dies exiliats als campaments de refugiats en les conegudes “arenes del Tinduf” (terres algerianes) des de fa ja trenta set anys. Tampoc hem d'oblidar als anomenats emigrants, aquells que s'han dispersat pel món a causa de la repressió soferta a la seua terra. Les condicions de vida del poble saharià, tant d'aquells que viuen als territoris ocupats com dels refugiats, no són les d'un poble lliure i independent, sinó les d'uns ciutadans de segona categoria, relegats a viure baix el por i l'amenaça constant de les forces policials del país ocupant, el Marroc.

Sàhara Acció Silla té dos objectius fonamentals. El primer és la no violació dels drets humans i polítics dels saharians; el segon l'alliberament dels presos polítics que, ara per ara, sumen al voltant d'uns vuitanta, vint-i-tres d'ells van ser empresonats després de produir-se el desmantellament del campament de protesta de “Gdeim Izik” en el qual, a novembre de 2010, al voltant de 20.000 joves saharians van unir-se per reivindicar la millora de les seues condicions socials i econòmiques. “A banda d'açò, també lluitem per descobrir si la gent que ha desaparegut forçosament, i de la qual fa al voltant de setze o divuit anys no sé sap res, està capturada en, per exemple, presons clandestines on són maltractades i torturades”, explica Rosa.

La Presidenta de l'associació conta que, en l'actualitat, tenen dos projectes independents, per una banda un projecte de formació i aprenentatge del castellà, i per una altra un d'acompanyament i observació en les zones conflictives. El primer està basat en donar coneixements de castellà als activistes que poden viatjar a zones de l'Estat, per tal que siguen ells mateix els que, al tornar, puguen donar classes d'aquesta llengua. El fons d'esta iniciativa no és un altre que mantenir viu el segon idioma dels saharians, el primer és el seu dialecte (el hasania), conseqüència directa de la colonització de l'Estat espanyol del Sàhara Occidental, culminada l'any 1958. El segon projecte és més perillós perquè comporta el trasllat d'activistes i persones de l'associació als territoris ocupats per les forces militars i policials. Encara que les persones allí desplaçades han d'intentar passar desapercebudes per no ser expulsades de la ciutat d'El Aaiún (capital del Sàhara), és complicat acompanyar als ciutadans saharians i observar el comportament dels opressors sense córrer riscs.

A banda dels projectes principals que continuen intentant dur a terme, tot i que les ajudes econòmiques per part dels governs municipal i autonòmic no existeixen, també fan accions directes al País Valencià. Estes accions consisteixen, bàsicament, en xerrades informatives per conscienciar a la població dels problemes del poble saharià baix la repressió del Marroc i de les condicions en les que viuen des de fa quasi quatre dècades. A més, són pocs els que coneixen l'existència d'un mur de més de 2.700 kilòmetres (el segon més gran del món, després de la “Muralla xinesa”), ple de búnkers i camps de mines, que separa als refugiats saharians de la seua terra. “La responsabilitat de la situació en que es troben els saharians també és del Govern espanyol per haver-los abandonat després de l'anomenada “Marxa Verda” al 1976 sense haver declarat la descolonització. Va ser en eixe moment quan el Marroc se'l va annexionar sense cap reconeixement internacional. Situació que no ha canviat gaire al 2012, a pesar de les condemnes per part de l'ONU d'innumerables fets contra els drets d'aquest poble”, relata Rosa.

L'Associació Sahara Acció Silla, formada per poc més de 20 persones, té clara la responsabilitat política d'aquesta amarga situació i, és per això, que quan tenen una xicoteta oportunitat fan presència als mítings polítics (sobre tot en campanya electoral) per donar veu al seu crit per la pau: “Sahara lliure”.

Rosa ens assegura que“els projectes humanitaris són molt necessaris, sense cap dubte, però lluitar per l'alliberament dels saharians quant a l'aspecte polític farà, a llarg termini, que eixes carències laborals, socials i econòmiques també se solucionen”.