La besosada més tràgica a Sant Adrià

Ahir feia cinquanta anys que el barri de la Catalana de Sant Adrià de Besòs vivia amb pànic un nou desbordament del tram final del Besòs. Tothom tenia al cap la tragèdia viscuda setmanes abans, el 25 de setembre, data de la catàstrofe natural més letal de què es té constància al municipi. Onze persones hi van perdre la vida i tres cossos més procedents del Vallès van aparèixer al barri arrossegats per la fúria de l'aigua. Durant dècades, avis i pares recordaven a la vora del foc la història de l'arbre on van aparèixer penjats els cossos que el riu havia arrossegat des de molt més enllà de Sant Adrià. Era un arbre maleït i temut pels infants, situat al barri de la Catalana, al marge dret del riu, la zona que més va patir la violència de la catàstrofe i també la més oblidada, tot i que no va ser l'únic barri afectat per l'aiguat –tres de les víctimes mortals eren de Sant Joan Baptista, al marge esquerre del riu.

Al tram final del Besòs hi havia hagut sempre desbordaments que s'emportaven tot allò que es trobaven al seu pas. D'aquí el nom popular de besosada per referir-se a aquest fenomen que al llarg de la història havia fet desaparèixer ponts i negat camps de cultiu. Les riuades del 1962 no van ser les últimes, es van tornar a repetir els anys 1971 i 1982, però mai van tenir el caire tràgic d'ara fa cinquanta anys quan l'aigua, a més d'emportar-se vides, va minar les esperances de moltes famílies que vivien en un barri il·legal però tolerat per les autoritats del moment i condemnat a la precarietat. De les 3.000 persones que hi havia a la Catalana, prop de 2.000 van perdre el que tenien i algunes no hi van poder tornar mai perquè les seves cases van ser enderrocades.

Al tram final del Besòs conflueixen les conques dels rius Mogent, Congost, Ripoll i Tenes i la de la riera de Caldes. Les pluges torrencials van deixar un rastre de desolació als municipis del Vallès i van arrossegar riu avall un volum d'aigua que va taponar el pont del ferrocarril al seu pas per Sant Adrià i va provocar una onada gegant que va impactar de ple al barri de la Catalana, que es trobava sota el nivell del riu amb el talús de la via del tren que feia de barrera. Allà vivien centenars de persones rellogades en cases que podien acollir fins a una vintena de famílies i, tot i que no es donaven permisos per edificar, les construccions d'un pis amb soterrani proliferaven en uns terrenys sense asfaltar, on només hi havia pous cecs i algunes fonts públiques que suplien la mancança d'una xarxa de clavegueram i d'aigua corrent. La força de l'aigua va inundar cases i soterranis, que van trigar dies a buidar-se, tal com recorda Jaume Vallès, treballador en aquell moment de la fàbrica Celo, que amb un camió bomba va ajudar a buidar d'aigua les cases. El suport dels voluntaris va ser vital per tornar a la normalitat a la Catalana, ja que en un primer moment l'ajut oficial es va concentrar al barri de Sant Joan Baptista, al marge esquerre del Besòs, tal com explica l'historiador local José Luis Muñoz: “La Catalana era el pati del darrere del règim perquè allà vivia gent que no participava del somni del desenvolupisme i era una realitat que no es volia mostrar.”

Anys després, encara plou sobre mullat. L'esclat de la bombolla immobiliària ha deixat a mitges la remodelació de la Catalana, posposada durant dècades.