Els morts amagats

El règim franquista va xifrar, l'any 1963, en 692 les persones que van perdre la vida en la devastadora riuada del 25 de setembre del 1962. Una dada, però, que ningú es va creure. L'aigua es va endur barris sencers de Terrassa o Rubí, per exemple, mentre la gent dormia. Gent que, en molts casos, no estava ni empadronada i, per tant, de qui no va quedar cap rastre. I aquí es va acabar tot. El franquisme va amagar les víctimes, va reprimir durament les protestes i es va centrar en “la reconstrucció d'habitatges i indústries”.

Ara, 50 anys després i arran de la publicació a la revista Presència del reportatge Aiguat de malson, l'home a qui l'exèrcit espanyol va encarregar que ordenés les fitxes que es van fer de tots i cadascun dels cadàvers trobats al mar ha decidit explicar-ho. I amb aquest gest no fa més que donar arguments als qui, al llarg d'aquests anys, han posat en dubte les dades oficials. Carles Malagrida, que feia el servei militar a Cartagena, va classificar, com un dels responsables de la secretaria de Justícia del Ministeri de Defensa, 832 fotografies corresponents al mateix nombre de cadàvers que la setmana següent a la tragèdia es van trobar al mar entre el Besòs i l'Ebre.

El règim franquista va fer dos censos de víctimes mortals de la riuada. El primer, el va fer la Secció Femenina, l'òrgan designat pel general Franco per coordinar les tasques d'ajuda als damnificats. Aquest cens, tancat el 12 de novembre de l'any 1962, va concloure que hi havia hagut 617 víctimes mortals. El document, que es troba a l'Arxiu de la Diputació Provincial de Barcelona (ADPB), distingeix entre víctimes mortals enterrades (366) i desapareguts (251), als qui, però, dóna per morts. A més, afegeix que es van trobar 229 cadàvers més en poblacions de les quals no eren veïns. En aquest cas, molts van ser enterrats sense ser identificats, motiu que esgrimeix la Secció Femenina “per no comptar-los entre les víctimes”.

El cert, però, és que no es poden sumar aquestes 229 persones a les 617 víctimes mortals quan es reconeixen 251 desapareguts. En el mateix document, l'organisme que havia de coordinar les tasques d'ajuda explica que s'han recuperat 45 cadàvers a la costa de Tarragona, víctimes que tampoc suma. La realitat, però, és molt més crua ja que, en només una setmana, diferents vaixells de pesca i particulars van treure del mar fins a 832 cadàvers. A més, cap d'aquestes xifres quadra amb la que el règim va fer passar a la història com a oficial, la de 692 que va fer pública, el juny de l'any 1963, la Junta de Distribució de Fons i que tot sembla indicar que obeïa, simplement, al nombre de peticions d'ajuda que van recollir els funcionaris del règim. A hores d'ara, doncs, és impossible saber el nombre exacte de morts provocats per l'aiguat, però sí que tot apunta que, pel cap baix, van doblar les admeses pel franquisme.

Malagrida, veí de Cassà de la Selva, explica que, quan va arribar a la mili, “en ser dels pocs que sabien llegir i escriure” el van destinar a la secretaria de Justícia. Allà, el Nadal de l'any 1963 els van encarregar arxivar les fotografies dels 832 expedients oberts arran de la descoberta de cadàvers al mar, sota jurisdicció militar en el franquisme. “Els companys no van voler perquè era una mica macabre; hi vaig veure de tot”, relata. “Cada fotografia corresponia a un cadàver, la majoria despullats i desfigurats”, recorda amb un punt d'amargor. En la majoria, afegeix, es podia llegir “sin identificar” i no constava ni on se'ls havia enterrat. En el darrer mes, aquest diari ha intentat que el Ministeri de Defensa deixés consultar aquesta documentació sense obtenir cap resposta.