L'èxit porta cua
Sis professionals que coneixen la fama en el seu àmbit debaten sobre l'impacte personal d'assolir el reconeixement públic
Diferencien l'èxit, que pot ser íntim, de la popularitat que suposa ser reconegut pel carrer
Aquesta taula, a l'Hotel España, enceta el cicle Converses del Banc de Sabadell que impulsa aquest diari
Per Brugada, els pacients curats i el mestratge són una satisfacció
De petita, Laia Sanz havia dit que volia ser Indiana Jones
Si alguns catalans ocupen aquests dies el centre de l'atenció mediàtica internacional són els tres germans Roca, el restaurant dels quals –El Celler de Can Roca– acaba de ser nomenat millor del món per la revista britànica Restaurant Magazine. Cada dia han d'atendre quatre entrevistes de mitjans gastronòmics, generalistes, esportius, financers, del cor, etc. És la fama, que Josep Roca, el sommelier de la família, considera més difícil de conviure-hi del que s'esperava aquesta nissaga de cuiners gironins. Tot i conviure els darrers anys amb el reconeixement, tenir professionalment consolidat el restaurant i haver arribat a la maduresa personal, Roca es reconeix desbordat i sorprès del que representa per a la gent estar al costat del número 1 en algun àmbit. El risc de tocar el cel és deixar de tocar de peus a terra, però els Roca s'han anat construint una cuirassa: “L'èxit interior, que conreem des de fa molts anys, ens protegeix de l'èxit exterior, fràgil, efímer, mutant, entabanador i que forma part d'un engranatge social.” La gent, amb les seves mancances i les seves dificultats, té la necessitat de ser seduïda. I els mitjans de comunicació necessiten l'èxit per generar-ne consumidors, reflexiona el gastrònom. Amb la seva intervenció, Roca és l'encarregat d'obrir el foc en aquesta taula de debat, que enceta el cicle Converses Banc de Sabadell, impulsat per aquest diari com un fòrum de reflexió.
La cantant Nina diferencia entre l'èxit subjectiu i la popularitat objectiva –“la gent et para i et saluda pel carrer”–. Defensa que l'èxit també existeix en l'anonimat: “És la persona que es lleva al matí i es troba fent allò que vol fer.”
Probablement, la periodista Ariadna Oltra és una de les cares més populars a Catalunya, perquè presenta cada dia l'informatiu de tres hores d'Els matins de TV3. Va aprendre de petita a acceptar el fracàs, a no tenir reconeixement perquè mai va guanyar res durant els anys que va competir en natació. Respecte a la popularitat, afirma que l'accepta però no es reconeix en l'Oltra famosa perquè aquesta només existeix en els ulls del públic.
Josep Roca no oblida la característica intangible, subjectiva, del reconeixement gastronòmic internacional, nascut d'un concepte anglosaxó del rànquing. “No he corregut més que l'altre perquè la meva moto ha anat més ràpid”, apunta Roca, sinó que allò que els tres germans fan a la cuina mediterrània avui és més valorat que el que es fa a la cuina nòrdica o asiàtica.
Aquest component arbitrari de l'èxit pot arribar a molestar. La pilot de motos Laia Sanz revela la “ràbia” que li ha fet ser reconeguda pel Rally Dakar quan, abans de participar-hi, ja havia guanyat deu mundials de trial femenins. Però ja està entrenada per resistir els vaivens de la mirada mediàtica. Va guanyar set mundials seguits des del 2000. Quan al 2007 no el va guanyar, recorda que “l'endemà no em va trucar ningú”–cap periodista esportiu, s'entén. Josep Roca rebla la reflexió: “No hi ha cap mena d'interès pel segon lloc. Un cop te'l perdonen i et feliciten per haver-hi arribat però, quan tornes a quedar segon, ja no et felicita ningú i tothom t'anima a ser primer l'any següent.”
El doctor Brugada, que es dóna per satisfet amb el reconeixement exclusiu de la comunitat científica, destaca la variabilitat de l'èxit mediàtic: “Els cuiners no tenien fa quinze anys l'impacte d'avui.” Ser reconegut i estudiat en els llibres de text de medicina és un reconeixement suficient per a ell, perquè és allò a què aspira tot científic, segons el cirurgià.
Un repte personal
Per Nina, l'èxit és un repte personal perquè t'obliga a tornar a tocar de peus a terra si vols mantenir l'equilibri. Si no va morir d'èxit quan va arribar a la seva fama màxima amb Operación Triunfo és, diu, perquè l'endemà s'obligava a preguntar-se “sóc tant bona?”. Popular des dels 21 anys i havent viscut pujades i baixades successives des d'aleshores, “ara ja sé de quin mal pateix la bèstia”, conclou. Oltra, que es considera una nouvinguda a la popularitat, admet que l'angoixa imaginar que un dia pugui deixar de tocar de peus a terra sense adonar-se'n.
A través de les seves paraules, que traspuen un fort procés personal per mantenir les regnes de la pròpia vida, Nina ofereix una recepta per aquesta por que expressa Oltra. Ara la taula, conduïda pel director d'aquest diari, Xevi Xirgo, avança cap a un debat animós, on cadascú d'ells exposa les pròpies experiències i situacions amb què s'han trobat. “Dins d'aquest procés, has d'agafar la injustícia i la crueltat de bracet, no pots viure pendent d'ara em reconeixen o ara no, quan l'únic reconeixement que necessites sentir cada matí és el teu”, reitera la cantant i actriu.
En aquest sentit, i lligat als conceptes d'“utilitat” i “felicitat” amb la pròpia professió, Nina revela el seu “astorament” per l'actitud d'una part dels professors d'universitat que ha tingut (ara hi estudia logopèdia i filologia catalana): “Si no gaudeixes amb el teu ofici, per què no canvies?”
El revers d'aquesta pregunta al voltant del gaudi amb el mestratge l'ofereix en Josep Roca –tot delicadesa quan parla– que, junt amb el seu germà Joan, donen classes a l'escola d'hostaleria. “Això serà tan efímer que com més gent pugui aprofitar l'excel·lència d'aquesta feina, millor.” Aquest mestratge és un dels motius de “satisfacció personal” per al doctor Brugada. “Tens molts alumnes que et diuen mestre, sempre et ve a esperar algú a qualsevol aeroport del món” i, sobretot, és clar, “l'èxit són tots els pacients que hem pogut curar”. Sense anar gaire lluny, en aquesta taula dos familiars dels presents han estat operats pel doctor Brugada. Al mateix temps, reflexionava el cardiòleg, ell ha hagut de “fer tastar” una de les parts amargues de l'altra cara de l'èxit: “Quan tu li has de dir a un xicot que li han dit que és una promesa que ha de deixar d'entrenar, és un drama.”
Una tendència
“Allò que has fet la societat ho compra com una tendència”, assenyala Josep Roca. En això que anomenem èxit, troba que hi conflueixen una escudella d'elements: “Hi ha un factor de sort, de sinergia i de tendència, hi influeix l'entorn, la família, la capacitat d'endeutament, la gestió econòmica, la paciència...” Amb tota normalitat, Oltra identifica el factor de la sort com un dels presents en el seu camí, quan va començar amb 18 anys en una televisió local. I en diversos moments no pot evitar preguntar als companys de taula, on no deixa de ser, és clar, la periodista que és: “com es viu no ser el número u i passar-ho a ser?” Les respostes barregen una part d'“ambició natural”, de “tot és una cadena”, de “fer el que t'agrada”, de “maduresa” i d'“entrenament”. I condueixen, indefectiblement, a una altra pregunta: “Un cop hi arribes, què?”
Laia Sanz, la més jove de tots, té el cap molt a lloc, i bona prova d'això n'és la seva resposta: “M'agrada molt el que faig i em sento afortunada de treballar en allò que m'agrada, miro de marcar-me objectius a curt termini, que siguin realistes.” I encara diu més: “Arribar, hi arriba molta gent, però després has de saber portar-ho bé.” Jove com és, sorprèn la visió clarivident del que ha viscut: “Quan comences a tenir èxit hi ha molta gent que se t'acosta, que es vol aprofitar del teu èxit.”
En aquest aspecte, Santi Arans, del Banc de Sabadell, avesat a la gestió, no sempre fàcil, de grans fortunes d'esportistes, avisa: “Quan un és molt famós li arriben molts projectes sobre la taula, la gent pensa que és més propens a provar coses.” Hi ha grans diferències, puntualitza, “entre qui té el cap ben moblat i qui no”. I, a tall d'anècdota, explica que han arribat a fer reunions en vaixells d'algun d'aquests personatges.
Cansament?
Però quan algú ha guanyat tant –o està tant de temps instal·lat en l'excel·lència professional– no se n'arriba a cansar? Aquí l'esportista torna als seus propis objectius i límits: “Vaig arribar a fer un podi amb els nois (en trial) i vaig notar que havia arribat al meu límit. Hi ha un límit físic i en trial ja ho havia fet tot.” D'aquí el seu salt al ral·li Dakar, on aquest any –ja es marca la propera fita– intentarà “quedar entre els 25 primers”.
En aquest aspecte, el doctor Brugada ofereix, també, una resposta ben contundent: “Cada pacient que faig és el més important de la meva vida, has de ser molt conscient del que tens a les teves mans.” Queda ben clar: la salut del pacient és innegociable i ho diu d'una manera absolutament reconfortant.
Tot i la impopularitat que té el pas dels anys, és capaç de generar, junt amb un treball continuat, coses positives: “Com més gran m'he fet més esperit de sacrifici tinc”, comenta la Laia Sanz. Per ella va ser un punt d'inflexió una lesió de genoll que va tenir als 18 anys.
En el cas de la Nina, el seu ofici està directament lligat a la inestabilitat. “La inestabilitat i nosaltres som un.” Igualment, amb el temps, una virtut és saber dir que no: refusar alguna oferta de feina “quan he vist que d'aquell projecte no en podia aprendre, que no em posava en perill”, afirma, amb la seva forta expressivitat comunicativa. “Et preguntes en què puc millorar; si em miro tot el dia el melic no avançaré”, comenta l'artista. Ara, la seva feina amb la veu i dalt de l'escenari l'ha dut a abocar-se a l'aprenentatge, “a viure la veu des d'una altra vessant”: “em motiva tant o més que l'escenari”, conclou. Surt, així, una altra paraula clau, que sovint sembla patrimoni del món de l'esport, però que, com en aquesta taula es demostra, travessa tots els àmbits professionals i trajectòries vitals: la motivació.
Responsabilitat social
En Josep Roca incidirà diverses vegades en el caràcter efímer d'aquest esclat d'èxit majúscul que estan vivint al restaurant. “Sabem que aquest èxit que ens toca viure escapa del restaurant, ho hem d'aprofitar pel que representa en el sector del turisme, perquè és un bé per a molta altra gent.”
Aquesta defensa de “la responsabilitat social” que tenen, de portes endins i de portes enfora, per “reforçar l'academicisme”, “per projectar altres àmbits” la fa amb una naturalitat i una coherència constants. La Laia Sanz també en parla, d'aquesta responsabilitat: un dels seus orgulls és haver obert camí perquè altres nenes se sentin cridades a provar l'esport del trial i la tinguin com a referent.
Què volíeu ser de petits?
Algú es pot preguntar si unes trajectòries tan brillants com les que encarnen aquestes personalitats ja tenien un pla traçat, des de ben menuts. Què volien ser de petits? Aquí les respostes són d'allò més dispars, però revelen, també, unes personalitats singulars, fins i tot intuïtives. Laia Sanz respon que havia volgut ser metge, per bé que alguna vegada, de ben petita, havia respost amb una sortida més fora del que seria habitual: volia ser Indiana Jones.
Ariadna Oltra havia pensat que volia ser arquitecta. Josep Roca, porter del Barça, per bé que de petit ja s'entretenia tastant licors i vins al bar de casa. La Nina contestava: “Jo sóc cantant”, i després s'explicava: “Potser no ho aconseguiré, però jo sóc cantant.” La taula de debat haurà demostrat una cosa: l'èxit, una trajectòria professional excepcional, van sovint de bracet d'uns perfils humans excepcionals.