Dincat avisa que les famílies de discapacitats són al límit
Més de 650 persones amb discapacitat intel·lectual, en llista d'espera per poder accedir a una residència o un centre de dia
Les retallades posen en perill cada dia més serveis
Moltes de les famílies de les persones amb discapacitat intel·lectual viuen ofegades, estan cansades de la burocràcia de les administracions i pateixen perquè veuen que la falta de serveis i recursos fan que, com ja passava dècades enrere, les persones discapacitades es tornin a tancar a casa i no se socialitzin. Més de 650 discapacitats esperen poder accedir a una residència, a un centre ocupacional o a un d'atenció especialitzada . Així ho va tornar a denunciar ahir Dinca t –la federació catalana de les entitats de discapacitat intel·lectual– en un acte organitzat al Col·legi d'Advocats de Barcelona (ICAB).
“Hem aconseguit que la nostra filla, que té un 85% de discapacitat, estigui tan bé com sigui possible, però penso en quan jo no hi sigui. Vam demanar una plaça de residència l'any 2008 i encara esperem”, explicava Hortènsia Bonal. Aquesta mare de Girona va ser un dels testimonis que es van poder sentir a l'acte amb el lema Els nostres drets no cauran. “No és que no hi hagi diners; n'hi ha de mal repartits. Estic indignada i molt cansada”, va concloure. Empipats i exhaustos són els dos sentiments en què coincideixen els familiars. Julia Crespo va dir que fa dos anys que esperen plaça de residència per a la seva germana. En el seu cas, però, a més de no tenir-la, la seva mare de 74 anys, que és vídua i té cura de la germana, va perdre una part de la prestació quan van sol·licitar la llar residència.
Accedir a un centre ocupacional tampoc no és fàcil. Jordi Plasència, que té 46 anys i síndrome de Down, va treballar durant onze anys en una empresa ordinària d'electrònica que al gener va fer fallida. Ha demanat que li revisin el grau de discapacitat per poder accedir a un centre especial de treball. Està en llista d'espera. Com l'Antònia, de 47 anys, que després de treballar vint anys en un taller ho ha hagut de deixar per problemes de salut. “El lògic seria el pas a un centre especial de treball –va explicar el seu pare, Antoni Bolaños–. Estem desesperats, perquè sempre ha estat una persona molt activa i ara s'ha d'estar a casa perquè no hi ha plaça.”
Queixa a l'Estat
“ Les retallades ja estan tocant el moll de l'ós de la discapacitat intel·lectual –va denunciar la presidenta de Dincat, Rosa Cadenas–. No pot ser que les persones s'hagin de quedar a casa.” “No demanem res més que ser iguals i tenir les mateixes oportunitats que els altres ciutadans”, va reclamar Xavier Borràs, membre de l 'Observatori de Drets de Dincat . Al final de l'acte, representants de les famílies van lliurar el manifest Els nostres drets no cauran al registre de la Delegació del Govern estatal a Catalunya.
LES FRASES DELS AFECTATS
Famílies que no cobren i altres que han de tornar ajuts
Si accedir a una residència o a un centre especial de treball és una odissea, les persones amb discapacitat també topen amb enormes dificultats quan intenten acollir-se a la llei de la dependència. “Hi ha una llei que, a hores d'ara, no és cap garantia de drets”, va admetre l'advocat Andreu Orofino, que fins i tot va parlar de “desemparament”.
A la família de Santiago Martínez, l'administració els deu uns 6.000 euros en endarreriments, mentre que a la de Braulio Gil, l'administració li reclama 8.500 euros per incompatibilitat de les dues ajudes que tenia el seu fill de 28 anys, el centre ocupacional i la prestació de cuidador no professional. “Eren dues ajudes que ens donava la mateixa administració”, va recordar Gil. Al principi de la llei de dependència, el 2006, es podien sumar, però “a mitja partida, van canviar les regles
del joc”.
La revisió del grau de discapacitat a la baixa és una altra de les queixes en què coincideixen algunes famílies, com la de l'Elisabet. “Són nanos que se saben pentinar, però que si tu no ets allà amb ells no es pentinen”, va exposar per reclamar als professionals que fan les valoracions de grau de dependència que tinguin “més sensibilitat” i siguin més curosos. I va concloure: “Al desgast físic, emocional, psicològic i econòmic de les famílies, s'hi ha d'afegir l'esforç de la lluita amb les administracions.”