Can Lloret es jubila

El carac­terístic bar res­tau­rant Can Llo­ret, situat a la plaça Inde­pendència de Girona, es va jubi­lar ahir. De fet, i per ser pre­ci­sos, els que es van jubi­lar van ser els seus res­pon­sa­bles, la Pilar Vila i en Joan Llo­ret, fill del fun­da­dor. Tot ple­gat són 55 anys al ser­vei del públic; de fet, Can Llo­ret, per a aquells que no han dei­xat d'anar-hi o per a la resta de cli­ents, ha estat un espai on el temps sem­blava que s'havia atu­rat el 1975: les matei­xes cadi­res i tau­les, les esto­va­lles de roba, els tra­di­ci­o­nals entre­me­sos i ama­ni­des d'entrada. I això per no par­lar del carac­terístic arròs dels dijous. Unes parets, les d'aquest esta­bli­ment admi­nis­trat en règim de llo­guer, que han vist de tot, i que si par­les­sin podrien des­co­brir tota una història des­co­ne­guda de Girona. En Joan Llo­ret, un tre­ba­lla­dor bre­gat dar­rere els fogons, amb l'ajut de dos cui­ners, és un home afa­ble, però de poques parau­les. Diu que no recorda anècdo­tes, tret que l'esta­bli­ment era l'espai pre­fe­rit pels tore­ros que venien a Girona. De tota manera, i sense anar gaire lluny, fins al dia del seu tan­ca­ment per jubi­lació, ha estat un dels locals pre­fe­rits del Bis­bat per als seus con­claus gas­tronòmics o, fins i tot, per a aquells dinars amb la premsa, que ja fa anys que no es fan.

Ahir va ser una boge­ria. Es van ser­vir uns 250 coberts. “Una bes­ti­esa de feina!”, expli­cava en Joan Llo­ret, tot ata­ba­lat men­tre aca­bava de por­tar per­so­nal­ment a una taula de la ter­rassa la que segu­ra­ment seria la seva última pae­lla. I sem­pre al seu cos­tat, la Pilar Vila, una dona trem­pada, tre­ba­lla­dora, que sem­bla que tin­gui més de dues mans per donar sor­tida a la feina. La majo­ria de cli­ents d'ahir, alguns dels quals feia temps que no hi ana­ven, més els par­ro­quians habi­tu­als i alguns olo­tins de con­versa intel·ligent i i agra­da­ble, habi­tu­als dels dijous, no van dub­tar a ser pre­sents al dar­rer dinar. Tots volien aco­mi­a­dar-se esco­llint entre els entre­me­sos o ama­nida, arròs o cana­lons i carn o peix. Dime­cres, un dia abans del tan­ca­ment, l'exal­calde de Girona Joa­quim Nadal tam­poc no es va poder estar d'aco­mi­a­dar-se d'un esta­bli­ment que, quan era la màxima auto­ri­tat al poble, va freqüentar amb assiduïtat.

Al llarg de tot el mig­dia d'ahir tot eren plats amunt i avall, pae­lles que vola­ven de la cuina pels tres men­ja­dors o sor­tien cor­rents afer­ra­des a la mà d'un dels tres cam­brers cap a la ter­rassa. També feia goig veure el Joan i la Pilar, com si fos­sin estre­lles, foto­gra­fi­ant-se amb els cli­ents, els quals volien un record del dar­rer dinar o del dar­rer arròs. Un cli­ent va cri­dar: “Pels temps glo­ri­o­sos que hem vis­cut al llarg dels anys setanta i vui­tanta. Visca Can Llo­ret!”

Aquest esta­bli­ment el van obrir el 1959 en Fèlix i la Maria, que eren de Sant Martí de Llémena. El matri­moni va venir a Girona amb la família –els seus fills, en Joan, la Carme i la Montse; la tieta Roser, i un amic de la família, en Josep Ramió– per obrir una fonda. El lloc: la plaça Inde­pendència, de la qual ja no es van moure. La fonda va fun­ci­o­nar fins que el 1974, i com explica Joan Llo­ret, es va tan­car per apro­fi­tar els espais de les habi­ta­ci­ons per fer els dos men­ja­dors que hi ha a la pri­mera planta. Can Llo­ret ja ha tan­cat; adéu a un espai atu­rat en el temps i adéu a la cuina tra­di­ci­o­nal. Ara començaran les obres del que ha de ser un modern frank­furt.