La cultura de la petanca

A la ciu­tat de Bar­ce­lona estem molt pre­o­cu­pats pel futur de Can Batlló i de Can Ricart. I també ho estem per si vindrà o no l'Euro­ve­gas i què faran o dei­xa­ran de fer al Mor­rot, el Port Vell o Coll­se­rola. Per no par­lar de les Glòries i les boti­gues i para­des de la Ram­bla. Com­par­teixo aquesta pre­o­cu­pació. En tot cas, hi ha una cosa que no ens pre­o­cupa i ens hau­ria de pre­o­cu­par: la petanca. M'explico. En una ciu­tat com la de Bar­ce­lona, de sòl escàs, que edi­fica allà on pot, cal apro­fi­tar la crisi de la cons­trucció per con­ser­var la petanca. Per ser més exac­tes, cal pre­ser­var la cul­tura de la petanca que és mani­festa en la seva arqui­tec­tura. Pre­ciso: les pis­tes de petanca –els tau­lons de color verd que sepa­ren espais, les tau­les i bancs de fac­tura arte­sana, els pen­ja­dors, els mar­ca­dors, les plan­tes i les flors– con­for­men una manera par­ti­cu­lar d'apro­piar-se el ter­ri­tori i colo­nit­zar-lo –aquesta enyo­rança de la natura i de la plaça pública on con­viure i fins i tot cele­brar fes­tes com ara revet­lles– que mereix de ser cus­to­di­ada per l'auto­ri­tat com­pe­tent. D'altra banda, la forma de cele­brar el tri­omf –copes, pla­ques, meda­lles, per­nils, for­mat­ges, embo­tits, llau­nes de tonyina i algun pastís– també mereix la pro­tecció en tant que expressió d'una certa manera de ser i fer. Per tot ple­gat –en temps de diver­si­tat–, cal sal­va­guar­dar la petanca.