Barra (lliure)

Van a la seva. Diuen que no hi ha diners i en sur­ten per tot arreu, amb un recurs o altre, amb els pre­tex­tos més vari­ats. El dar­rer, tan­carà la porta, o que­darà oberta. Ens fan tota mena de dis­cur­sos molt didàctics: no s'ha d'esti­rar més el braç que la màniga, val més men­jar poc i pair bé, s'ha de ser mode­rat i vigi­lar molt; prac­ti­quen exac­ta­ment el con­trari. No cal ni argu­men­tar-ho per al cas dels bancs espa­nyols que es paguen amb fons públics i que tot­hom coin­ci­deix a dir que són casos d'esta­fes, de roba­to­ris, però afecta també els pro­duc­tes de pro­xi­mi­tat. L'Ajun­ta­ment de Tar­ra­gona ha eli­mi­nat del tot els diners que –per via de con­veni– apli­cava a la pro­moció de la lite­ra­tura cata­lana del ter­ri­tori.

Jo no hi tin­dria gran cosa a dir si amb aquests diners s'ali­men­tes­sin unes quan­tes per­so­nes i si es jus­ti­fiqués que es fa el mateix en tots els àmbits, però se'm fa abso­lu­ta­ment incom­pren­si­ble que la mateixa ins­ti­tució patro­cini una tro­bada de lite­ra­tura espa­nyola de nom pompós –vol ser uni­ver­sal però, com tot el que es fa des de la men­ta­li­tat espa­nyola, l'uni­vers es limita a Espa­nya i a l'àmbit lingüístic espa­nyol– que no cal ser eco­no­mista per com­pren­dre que ha cos­tat tots els diners del món. I qui signa aquest arti­cle no ho tro­ba­ria nor­mal si les coses es fes­sin amb una miqueta de sen­tit comú, però ara l'hi troba.