Ara, els habitatges del nucli antic

L'Ajuntament de Tortosa i el Departament d'Habitatge de la Generalitat estudien un conveni que convertirà el nucli antic en «zona de rehabilitació estratègica» de Catalunya. Això suposarà una sèrie d'accions i d'ajuts econòmics als particulars per a rehabilitar i millorar els habitatges de la zona històrica, que, d'altra banda, és objecte de diverses actuacions dins el pla integral del nucli vell, com ara arranjament de carrers, esponjament i habilitació d'espais lliures o enllumenament. A banda dels monuments específics (catedral, Reials Col·legis i altres), tot el nucli antic de Tortosa fou declarat conjunt històric artístic de caràcter nacional el 1976, cosa que, afegida a la creació de la delegació de Cultura de la Generalitat i la comissió territorial del Patrimoni el 1980, suposà un important pas endavant per a la salvaguarda de l'important llegat històric i artístic tortosí.

El patrimoni històric de Tortosa ha estat objecte d'agressions al llarg dels anys, però les que més dolen són les recents, quan formalment ja hi havia una cultura historicista, i els òrgans oficials estaven integrats per persones en teoria lletrades. El 1962, en adquirir la possessió dels terrenys d'Orleans, l'Ajuntament enderrocà les casernes de Sant Francesc, un edifici significatiu de l'arquitectura militar del segle XVIII; al seu solar es va projectar una urbanització de xalets i finalment es va construir l'hospital Verge de la Cinta, una decisió del tot inadequada, com s'ha demostrat al cap dels anys. El 1965 es va destruir el tram de muralla que unia les fortificacions del Sitjar amb el fort d'Orleans, molt malmès des de l'obertura de la carretera Simpàtica el 1894, però, en qualsevol cas, perceptible i recuperable; el 1966, en reconstruir-se l'església de Sant Blai, l'aleshores bisbe de Tortosa, Manuel Moll, va fer sortir a la força el delegat de Belles Arts que volia investigar unes restes arqueològiques aparegudes als fonaments; el 1967 la Diputació enderrocà el palau del baró de Purroy, amb un vestíbul i escales d'accés del segle XVII, per construir un bloc d'habitatges de nova planta amb l'edifici del Patronat, també enderrocat; el 1975 el que era president dels Cantaires de l'Ebre, amb la indiferència de l'Ajuntament, dinamità un tram de la muralla interior del Rastre del segle XV, per encabir-hi una pista de bàsquet que mai va funcionar; pocs anys després, el mateix personatge féu obres a les restes de la torre de la muralla exterior per habilitar-se un xalet; el 1979 l'Ajuntament autoritzà a convertir la sala d'actes del balneari de Porcar en aparcaments a la venda i, ara fa dos anys, fins i tot es va plantejar enderrocar tot el balneari per fer-hi habitatges; el 1984, en clausurar-se el cementiri vell, el regidor de l'àrea decidí abatre els arbres interiors que definien uns jardins de notable valor estètic i, alhora, cremar tots els arxius (la història dels enterraments esdevinguts des de 1844), perquè li semblaven «funeraris».

Parlant d'arxius, són ben recents les pèrdues dels arxius fotogràfics d'Escudé (amb una important col·lecció de plaques de vidre del segle XIX) i el de la família Ramos (amb negatius dels anys quaranta i cinquanta); i l'arxiu històric del Banc de Tortosa es va salvar gairebé de miracle. Tot plegat en la línia del que va succeir el 1902, quan empleats municipals van abocar al riu carretonades plenes de restes de ceràmica trobades al subsòl de la ciutat, que havia anat col·leccionant durant anys l'arquitecte Joan Abril per constituir el Museu de la Ilercavònia; el nou Ajuntament, dit liberal progressista, va considerar que allò era brossa.

Des de fa uns anys l'associació cívica Amics dels Castells es preocupa per la recuperació de les fortificacions i entorn del nucli antic, una iniciativa de la societat civil que ha estat capaç d'estimular els poders públics, sempre alentits per l'oportunisme de cada moment.