Barcelona busca el seu nord

Era un projecte de ciutat molt ben pensat. Però ja fa trenta-tres anys d’allò, i Barcelona ha canviat molt.

L’excés de turisme. L’expulsió dels barcelonins, l’habitatge, la contaminació, l’acolliment dels nouvinguts.

El tema migratori preocupa a molta gent i no el podem deixar en mans de l’extrema dreta. Barcelona és la capital de Catalunya, ha d’acollir els nous catalans amb un model de cohesió cultural i social que, tot i tenir en compte la interculturalitat, posi com a element de cohesió la cultura catalana. Una cultura amb una gran tradició d’acollida, d’obertura, però que no renuncia a la llengua pròpia del país, que és la catalana. La nostra societat civil, tan fortament estructurada, sempre ho ha fet així amb èxit. L’ascensor social històricament s’ha fet a partir de l’ascensor cultural i tenim tants espais per crear vincles! Només comptant els 27 ateneus que hi ha a la ciutat, ja podem entendre que són eines per crear lligams amb els qui volen arrelar, que són la majoria. Però també tenim les biblioteques, les escoles, l’església, les entitats esportives, i han de tenir aquesta prioritat per no tenir una ciutadania segregada, insatisfeta i infeliç.

El model no està esgotat, ja que la Barcelona actual n’és la conseqüència. Però és un model equivocat des dels inicis, amb independència dels fruits econòmics, urbanístics o de prestigi internacional que pugui haver donat en algun moment. Els problemes actuals al voltant de la necessitat d’habitatge assequible són fruit d’una mala planificació, de l’èxtasi al voltant del “paisatge” i els grans esdeveniments, i de la pèrdua d’oportunitats en inversió social. És un model de ciutat que s’hauria d’haver repensat fa molt de temps.

A banda de la falta d’habitatge assequible –un problema prou conegut–, hi ha la manca d’una política metropolitana. Barcelona necessita federar-se. I això xoca amb la inexistència de debat sobre com es construeix políticament una metròpoli. L’Àrea Metropolitana de Barcelona està moribunda. La solidaritat metropolitana és un parany i el pla director urbanístic i les seves prioritats, una suma de necessitats locals, algunes –i no poques– de les quals es podrien resoldre des de la col·laboració municipal i no en el marc de la competència entre ciutats. No hi ha possibilitat d’abordar amb eficàcia en el marc local problemes com les necessitats d’habitatge assequible, la qualitat de les aigües, la recollida de residus, la contaminació o el transport públic.

Barcelona ha de tenir un projecte flexible de ciutat. La ciutat no és un entramat econòmic urbanístic, és de la ciutadania. La rigidesa dels plans va generar un pla estratègic d’actors definits pels seus recursos econòmics o coneixements tècnics –als quals s’ha d’escoltar: enginyers, advocats, arquitectes...–, però la seva composició deixa fora de la reflexió sobre el futur de la ciutat historiadors, antropòlegs, filòsofs, artistes i el sentit comú de la gent que s’interessa pels seus barris. Cal configurar un eix social que construeixi una o múltiples maneres de contrarestar els discursos d’odi, l’exclusió o la llei del més fort.

És un model idealitzat, pel simple fet que es va haver de construir aquella ciutat cap enfora, de cara a l’aparador. Aquesta ciutat idealitzada neix des d’una idea falsa. En un primer moment, genera una certa il·lusió i sembla que implicarà una nova realitat per a la ciutat, però amb el temps es veu com aquelles veus que ja discrepaven del projecte de les olimpíades tenien bona part de raó i la ciutat comença a organitzar-se contra una ciutat de macroprojectes. Així que, sí, és un model esgotat que, de fet, mai ha estat del tot vàlid. No té cap sentit que, per exemple, al voltant dels macroprojectes es vengui com a moneda de canvi la millora d’infraestructures de la ciutat que haurien de millorar-se per a les veïnes, amb macroprojectes o sense.

El primer és evidentment el problema de l’habitatge. Recentment hem vist la solució al problema de la Casa Orsola, però és un pedaç que no soluciona cap mena de problema estructural. Però és que a la ciutat hi ha moltes cases Orsola. Què farà l’Ajuntament? Anar comprant a cop de talonari? Des del Consell de la Joventut de Barcelona creiem que, per exemple, la regulació de preus del lloguer és una manera molt més útil d’enfocar-ho. Un segon repte, molt lligat a l’habitatge, és la massificació turística. Barcelona està saturada de turistes i d’expats. Cal una revisió del model turístic i fer-lo anar a la baixa. I un tercer repte, vinculat també als anteriors, és el mercat laboral per a les joves i les ofertes laborals vinculades: moltes molt precàries i vinculades al sector del turisme que és conegut per la seva precarietat.

Barcelona ha de caminar per solucionar els seus grans reptes. I això cal fer-ho amb una coordinació a tots els nivells des de les diferents institucions. Ara hi ha el mateix color polític arreu, així que no hi ha excusa per solucionar i abordar de manera valenta i amb voluntat política els reptes de Barcelona. Cal limitar degudament el preu del lloguer de l’habitatge perquè no destinem més d’un 30% del salari al lloguer com diu l’ONU. Calen polítiques laborals valentes i que mirin cap al costat de la classe obrera. Cal treballar també la qüestió del transport públic i la connexió de Barcelona amb les seves àrees metropolitanes, així com revisar el model turístic. També cal caminar per resoldre els problemes amb l’espai públic: no pot ser que l’estiguem regalant a terrasses i empreses privades i mentrestant caus i esplais vegin retallades les seves peticions per fer activitats o que les festes populars autogestionades, com la Telecogresca, vegi en perill el seu projecte perquè es posen uns condicionants per part de l’Ajuntament que només es poden resoldre a cop de talonari. Barcelona té la tasca pendent d’assegurar la perdurabilitat del teixit associatiu i les activitats autogestionades.

Barcelona continua sent una ciutat molt reconeguda internacionalment, prova d’això n’és la celebració de grans esdeveniments, congressos, salons, etcètera. Aquest èxit, i tots els beneficis i oportunitats que se’n deriven, però, s’han de compartir de manera equitativa amb el conjunt de la societat per garantir que hi ha un retorn social que impacta i beneficia tota la ciutadania.

Barcelona, en tant que ciutat situada entre les 10 localitzacions turístiques més atractives del món, fa temps que ha d’afrontar grans reptes socials que necessiten una resposta urgent. N’és un exemple la gentrificació, les greus dificultats per accedir a un habitatge a la ciutat i, per extensió, el sensellarisme i els desnonaments, o la soledat no desitjada. També és un repte la reducció de la pobresa i les desigualtats que encara existeixen entre barris i districtes en una ciutat a dues velocitats, la transició ecològica des d’una perspectiva justa i equitativa i la necessitat de donar respostes sòlides i amb mirada metropolitana a qüestions com el padró, l’accés als serveis bàsics, la mobilitat, etcètera.

És imprescindible que Barcelona blindi i potenciï el teixit social, associatiu, veïnal i comunitari que té i que ha demostrat ser clau en diverses èpoques de crisi socioeconòmica. De fet, gairebé un terç de les més de 3.000 entitats socials que agrupa la Taula, a través de les seves 37 federacions, es troben a la ciutat. Per donar resposta a tots aquests reptes [els del punt 2] que no entenen de fronteres físiques, també és indispensable una acció coordinada a escala metropolitana que vagi més enllà de les polítiques municipals individuals, més col·laboració publicosocial i un treball conjunt més estret entre governs locals i entitats socials per poder coproduir i codesenvolupar les polítiques socials que són necessàries per donar-hi resposta.

La projecció de Barcelona com a ciutat global no ha parat de créixer, sobretot per la creixent afluència de turistes atrets pels diversos valors urbanístics, arquitectònics, culturals i també el dinamisme econòmic de fires i esdeveniments. Barcelona és referent en ciència i cultura, especialment és coneguda com a ciutat innovadora en arquitectura i urbanisme.

La Barcelona metropolitana té un paper rellevant com a ciutat referent i connectora amb importants sinergies a escala internacional. Les seves infraestructures, la capacitat tecnològica i de recerca la fan referent de la gran regió mediterrània occidental. Les aportacions en el debat de la sostenibilitat de les ciutats, alimentat per la renovació sostenible de la mobilitat i els metabolismes urbans, han obert un espai per a la projecció del model de ciutat densa, compacta i cosmopolita.

Tot i l’impuls i la vitalitat de la ciutat, actualment amb nivells de creixement per sobre de la mitjana europea, Barcelona arrossega reptes majúsculs, com la dificultat d’accés a l’habitatge; la participació ciutadana; la desigualtat entre els barris del centre i muntanya, i Ciutat Vella i els barris de la ribera del Besòs; els impactes de la convivència entre el turisme i la ciutadania; l’acollida de treballadors i treballadores d’origen estranger; les cures; la pèrdua de comerç de proximitat i d’activitat productiva... Barcelona necessita polítiques d’habitatge valentes per fer front a un mercat de lloguer molt tensional que vagin més enllà de la promoció habitatge públic, donada la limitació de sòl disponible. La sobredimensió de l’activitat turística impacta també en el preu de l’habitatge i en la convivència dels diferents usos als barris de la ciutat. Barcelona ha de reduir l’oferta de pisos turístics i l’activitat que genera impactes socials i mediambientals per augmentar la qualitat, elevar els salaris i les condicions laborals de les persones que treballen majoritàriament en serveis, en benefici d’activitats més qualificades, i més productives. Barcelona va aparèixer al mapa de les ciutats del món amb la indústria, però portem algunes dècades de decaïment de l’activitat productiva i de puixança dels serveis. Cal aturar la pèrdua de sòl productiu i recuperar l’empresa industrial i tecnològica en l’actual cicle de la digitalització i les tecnologies verdes. Impulsar sectors emergents, TIC, IA, renovables, economia circular. Creiem que cal una transició digital inclusiva, tant de les persones com de les empreses. Una Barcelona més inclusiva ha de fomentar la formació, sobretot l’FP i la capacitació de les persones. La mobilitat sostenible és un dels grans reptes per reduir emissions, tot ampliant el transport públic. Ha de desenvolupar el pacte per la mobilitat laboral de Barcelona. A la vegada, cal continuar desenvolupant les infraestructures existents que són clau i que la connecten amb la resta del món: alta velocitat i corredor del Mediterrani.

El model de desenvolupament econòmic de Barcelona ha de virar cap a una economia diversificada, equilibrada, amb sectors tecnològics, la digitalització i la mobilitat sostenible, el sector biomèdic i els serveis urbans de reciclatge, tractament d’aigües, l’energia renovable, la biomedicina i altres, que generen ocupació de qualitat. Per això cal repensar els usos del sòl urbà tot fomentant la combinació i la convivència entre l’activitat productiva, l’economia dels serveis i les activitats culturals. Barcelona ha d’evolucionar cap a una ciutat policèntrica que abraci tota la seva regió metropolitana. Aquest és el gran repte per a un creixement harmònic en els propers anys. Els grans reptes econòmics, d’habitatge, de turisme, d’infraestructures i de serveis urbans només tenen solució des de l’àmbit de la gestió metropolitana. La ciutat metropolitana representa un canvi d’escala i sobretot un canvi cultural que demana obertura de mires i un gran esforç de debat i de concertació amb els agents socials, econòmics i ciutadans. Només la Barcelona dels 5 milions podrà fer front als reptes importantíssims que té avui tota ciutat global.

Barcelona és una ciutat coneguda internacionalment i que ha sabut fer-se un lloc en un món globalitzat. Barcelona 92 va ser un esdeveniment molt rellevant, però la ciutat ha sabut aprofitar la sinergia i, com deia, posicionar-se amb caràcter propi. No només ha estat una ciutat que ha acollit uns Jocs Olímpics, també un mundial de futbol i recentment la Copa Amèrica de Vela. Això la posiciona com una ciutat preparada per a grans esdeveniments internacionals. Les ciutats d’èxit internacional avui s’enfronten a reptes com el canvi climàtic, la massificació turística, l’accés a l’habitatge o la mobilitat. No podem parlar de model esgotat, sinó de ciutat d’èxit amb reptes locals que cal abordar.

Des del nostre punt de vista, Barcelona s’enfronta com la resta de ciutats globals a reptes com l’accés a l’habitatge, la gestió turística, el canvi climàtic (garantir aigua i energia suficient i assequible) i la identificació de les àrees econòmiques competitives i de futur que permetin generar innovació i prosperitat. D’altra banda, l’envelliment de la població farà que calgui prestar especial atenció a serveis socials i de salut, així com garantir la cohesió social.

Des de Barcelona Global opinem que Barcelona pot identificar una sèrie de sectors econòmics en què conflueixen talent, innovació i inversió, com per exemple en ciències de la salut, en indústries creatives o en manufactura avançada, alineant-se amb l’autonomia estratègica europea. Barcelona s’ha de centrar a reforçar la recerca recolzant-se en el sistema de salut pública i els assajos clínics, i a la vegada té l’oportunitat d’aixecar més inversió a través de la col·laboració publicoprivada. Aquesta especialització econòmica estratègica ha de garantir més i millor ocupació i més i millors salaris i, a la vegada, millor qualitat de vida i cohesió social.

Els Jocs Olímpics van marcar un abans i un després a la ciutat, i encara que han passat tres dècades des de la seva celebració, crec que part d’aquell esperit ha persistit a la ciutat. La Barcelona olímpica era una ciutat que volia posicionar-se al món i ho va aconseguir. Avui Barcelona continua sent una ciutat cosmopolita i amb aquesta mirada internacional. Un exemple d’aquest esperit que s’ha mantingut a Barcelona amb els anys el trobem als grans esdeveniments, les fires i els congressos. Barcelona és sinònim de moltes coses, però, des de l’òptica de l’empresa, és sobretot sinònim de fires i congressos internacionals de tota mena, des de tecnologia, salut i ciència a turisme, construcció i mobilitat, entre altres. Barcelona va acollir 270 salons, fires i congressos el 2024 i els resultats rècord de Fira de Barcelona, de la qual n’és part la Cambra de Comerç de Barcelona, demostren el bon estat de forma en què es troba aquest sector. En el futur, els esdeveniments aspiren a continuar creixent a la ciutat, tant en infraestructura com en xifra d’esdeveniments.

Un dels primers que podem destacar és l’habitatge. Als grans nuclis urbans com Barcelona trobem una demanda cada cop més alta i una oferta que no hi pot respondre, la qual cosa ha tensat a l’alça els preus en els darrers anys. És un autèntic problema que castiga especialment col·lectius com els joves i les famílies en situació de vulnerabilitat. Les polítiques públiques han de posar el focus en aquests grups més vulnerables, però també en incrementar l’oferta d’habitatge. Això passa per augmentar el parc d’habitatge públic i de lloguer social, i facilitar la inversió privada, reduint burocràcia i posant a disposició més sòl urbanitzable per construir. Per acabar, cal assegurar la seguretat jurídica dels propietaris contra problemes com l’ocupació, ja que així no percebran riscos per treure habitatge de lloguer al mercat. En segon lloc, és molt important també encetar la millora del transport públic. Hem d’aconseguir un canvi de cultura i que agafar el tren, el metro o l’autobús no sigui només un mitjà per anar i tornar de la feina, sinó també per fer vida social, anar a comprar, fer turisme de proximitat... A més, el transport públic no només és una acció orientada a la descarbonització i a contribuir a la reducció de la contaminació a les grans ciutats, sinó també una eina per respondre al problema de l’habitatge. Amb un transport públic eficient i de qualitat, seria molt més viable viure fora de la ciutat on es treballa i ajudaria a destensar aquesta contradicció entre l’oferta i la demanda que observem als grans nuclis urbans. Finalment destacaria el model turístic de Barcelona. Cada any es genera el debat sobre la massificació turística i el seu impacte als barris, malgrat que el 70% dels barcelonins consideren que el turisme és beneficiós per a la ciutat segons una enquesta de l’Ajuntament feta el 2024. No podem renunciar a aquest sector, a causa del pes que té a l’economia i els llocs de treball que en depenen. A més, és un sector que genera ingressos i tributa, i per tant contribueix al finançament de l’estat del benestar. Però podem orientar l’oferta cap a models de més valor afegit i que incrementin la despesa a la ciutat.

Hem de pensar més en xarxa, és a dir, entendre Barcelona no com a ciutat sinó com a metròpoli. La seva regió metropolitana està formada per 36 municipis que concentren més de la meitat del PIB de Catalunya, així com el 87% de les start-ups. També es troba al top 10 europeu en la captació d’inversió tecnològica i és una regió molt atractiva per al talent internacional. Per tant, si ampliem el focus trobem un territori altament dinàmic i intensiu en sectors basats en el coneixement i amb una productivitat per sobre de la mitjana. Si articulem l’estratègia de desenvolupament econòmic incloent-hi tots aquests municipis, podem consolidar la regió metropolitana de Barcelona com una de les principals d’Europa en termes de renda per càpita.

Totes les mesures que he mencionat anteriorment tenen un impacte social perquè tenen a veure amb el benestar de les persones. Defenso un model basat en la convivència, que mantingui aquesta visió cosmopolita, integrador amb les persones que vinguin de fora de la ciutat i que no exclogui aquestes persones d’accedir a formació, habitatge, transport i serveis. Si pensem en xarxa, des d’aquesta òptica metropolitana, tenim l’oportunitat que aquestes mesures tinguin més impacte. Això requereix un treball profund de col·laboració entre administracions i empreses. És un repte, però amb la tradició de col·laboració publicoprivada de Catalunya, ho podem aconseguir.

El posicionament internacional que els Jocs Olímpics del 1992 van donar a Barcelona va ser una aposta molt encertada perquè Barcelona no estava situada en el mapa del món. Aquesta aposta que ha continuat i que continua sent vàlida ens permet afirmar que avui som una ciutat de primer nivell mundial i un referent. El posicionament internacional avui està vinculat a continuar la transformació de la ciutat, amb un espai públic de qualitat, a generar riquesa per distribuir-la, amb la renovació i millora de l’activitat econòmica i a ampliar oportunitats per viure i treballar.

Barcelona ha tingut i ha de tenir ambició per afrontar els nous reptes amb nous projectes i propostes, amb col·laboració publicoprivada i una gran atenció als nous reptes de cohesió social.

Les ciutats, i Barcelona entre elles, estan immerses en processos de canvis sociopolítics i tecnològics que afecten la seva estructura urbanística, que és també metropolitana, i que tenen una gran incidència en la convivència. Entre els molts reptes que avui afronta, destacaria per la seva repercussió la disponibilitat i accés a l’habitatge, la gestió de la mobilitat, l’enfortiment de la cohesió social i la convivència, i el manteniment i renovació d’un teixit econòmic que possibiliti generar riquesa per distribuir-la, i disposar d’una ciutat on poder viure i treballar.

Barcelona ha avançat amb propostes integradores que des d’amplis consensos socials i metropolitans permetin afrontar nous reptes construint una ciutat global i oberta. Cal afrontar polítiques i projectes que tinguin continuïtat per ser efectius. Cal una activitat econòmica potent que generi progrés i que es pugui redistribuir, fent possible els serveis públics i facilitant l’accés al treball i la qualitat de vida. La ciutat ha de seguir descentralitzada, on cada districte i barri compti amb les seves propostes i necessitats específiques. Tenim noves i urgents necessitats d’habitatge i de polítiques de cohesió social que requereixen integrar a la nostra cultura i estil de vida les aportacions de persones i cultures nouvingudes.

És més vàlid que mai. El 92 érem una ciutat europea important. Ara som una ciutat mundial de primer ordre i no cal dir que aquesta transformació ens ha portat beneficis econòmics i socials que ens permeten ser capdavanters i referents clars d’un model de ciutat compacta, inclusiva i sobretot humana. Per tant, cal continuar en aquesta línia, ja que som un model totalment actual i referent per a altres ciutats.

Crec que un dels reptes principals que hem d’assolir amb valentia i generositat és ’exercir de capital de Catalunya, propiciant la interrelació amb la resta de capitals de província independentment del color polític de cada una d’elles i –també– amb ciutats del nostre entorn més proper, propiciant unes administracions més àgils, més coordinades i –evidentment– menys feixugues que treballin amb una clara vocació de servei i de solucionar temes que els permeti millorar el grau de satisfacció de la ciutadania en els temes comuns.

Barcelona és una ciutat viva i canviant. Cal procurar polítiques que ajudin aquesta realitat sense que perdi la seva identitat. La complexitat no ens ha de fer por, al contrari: hem de treballar un a un tots els reptes que tenim al davant, tant individualment com col·lectivament. Immigració, seguretat, economia, treball, educació, transport, habitatge, relacions humanes, turisme, veïnatge. També hem de tenir present que les polítiques de canvi s’han de professionalitzar i que s’han d’implantar d’una manera escalonada, evidentment amb el màxim consens amb els referents polítics, econòmics i socials de la ciutat. No només s’ha de liderar el canvi, s’ha d’acompanyar i ajudar el canvi, que és més difícil però més perenne.