GASTRONOMIA
Aliança per l'Aliança
El dia 17 torna a obrir a Anglès el restaurant dels germans Feliu; en Lluís Maria, cuiner, i en Josep Maria, mestre-sala que havia assolit una estrella Michelin i va tancar desprès del traspàs del primer
Les filles d'en Lluís, Cristina i Marina, li han canviat el nom; es dirà l'Aliança 1919, aposten per un nou concepte però en mantenen la qualitat
El Nadal del 2013 va ser un mal dia per Anglès, una vila patidora on la crisi dels anys vuitanta es va endur la Burès, la fàbrica que al llarg de més d'un segle li havia donat identitat i vida. Aquella data va traspassar Lluís Feliu, un home valent, autodidacte i tenaç que havia convertit la constància i la innovació en l'eina necessària per transformar un cafè de poble; més ben dit, un casino aixecat al vell segle (1919) per un sindicat de pagesos que buscaven la modernitat i la reivindicació, en un referent culinari premiat amb una estrella Michelin.
Entre el l'any 2000 i el 2013 l'Aliança va viure un temps de glòria. Sent com era un establiment arrelat a la Selva, una comarca que balla entre la muntanya de les Guilleries i la Mar Petita de Tossa, va trencar les barreres locals i va atraure una clientela gormand. La clientela estava ansiosa per tastar plats reconeguts com l'arròs de safrà i espardenyes; el garrí cruixent amb taronja i cacau; els bolets confitats i figa de moro; els peus de porc, verdures, sobrassada i fals allioli de mel; i la pinya colada amb compota de fruites tropicals. Tot, apostes creatives que podien caure en l'oblit i la indiferència si no fos perquè la Cristina i la Marina Feliu, filles del cuiner desaparegut, s'han aliat amb el seu oncle Josep Maria, antic alcalde de la vila i mestre-sala del restaurant, per reinventar la proposta.
Pragmàtiques i valentes, la Cristina i la Marina Feliu han buscat el consells i els suggeriments de grans noms de la cuina a casa nostra; entre d'altres, la gent del Celler de can Roca, de ca l'Arpa de Banyoles, de ca l'Enric a la Vall de Bianya, de les Cols d'Olot i de gastrònoms com Salvador García Arbós i en Ton Russet. Han decidit canviar el concepte i tornaran a obrir portes. Tot i que reconeixen que hi havia alguns clients que s'acostaven a l'antic casino atrets per la cuina d'autor del seu pare, avui són conscients que el seu principal patrimoni és la imponent sala de l'antic cenacle, un espai en què els elements modernistes es barregen amb l'alè contemporani i l'ànima de vivències i pulsions, que per si soles poden explicar la història del poble, des de l'arribada de la República fins a la transició democràtica, quan l'Aliança es va convertir en cau de llibertat i conspiració per un joves àvids de política, fins a l'última etapa, quan el restaurant representava un punt de llum enmig de la depressió col·lectiva que es vivia al poble.
Sis mesos de consultes
Un proverbi mandinga (Mali, Gàmbia) diu: “les petjades dels que han caminat junts mai s'esborren” i potser per això desprès de sis mesos de consultes i reflexions no tant sols han decidit canviar el nom –passarà de dir-se l'Aliança d'Anglès a Aliança 1919– sinó que en la nova etapa obriran migdies i recuperaran un temps que podríem situar en la memòria històrica de la vila, ja què oferiran: tapes i vermuts, calamars a la romana segons al recepta de l'àvia, la brandada del pare i plats de peix –de sardines a musclos– i una proposta interessant per abans de dinar que, alhora, ajudarà a recuperar el caràcter de l'Aliança com a punt de trobada de generacions.
“Hem demanat consell i ara volem escriure el nostre propi guió” asseguren la Cristina i la Marina, que s'han repartit les responsabilitats de gestió. Totes dues s'encarregaran de la sala. A més, la primera es cuidarà dels números i l'administració i la segona, que ha estudiat art i fotografia, ho farà del web, la imatge corporativa i les relacions exteriors. I la cuina?, es pot preguntar el lector? “Hi haurà en Pau Navarro que ja havia treballat amb el pare i l'acompanyaran en Lluc de Quintana i l'Eudald Creus, que han estudiat a l'Escola d'Hostaleria de Girona i, segons els professors, eren dos dels alumnes més avantatjats. Tenen la nostra confiança, gestionaran els fogons i els responsables de consolidar la proposta i posar al dia els plats més emblemàtics de l'Aliança.”
Fent un exercici de fusió entre el classicisme i la contemporaneïtat, les germanes no s'espanten per la forta crisi que colpeja la Selva Interior i fan una aposta arriscada i valenta que les obligarà a treballar moltes hores i enfrontar-se a noves prevencions. “Volem mantenir la qualitat i, alhora, oferir noves alternatives. Per exemple, a la tarda el local actuarà com a granja i, entre els dijous i el dissabte a la nit, oferirem copes, una opció lúdica i amable a la qual es poden apuntar tots aquells que vulguin passar una estona en un ambient agradable. Una altra novetat serà el plat del dia, una iniciativa enfocada a tots aquells clients que vulguin dinar i busquin qualitat sense gastar massa.” A l'Aliança 1919, no posaran estovalles (tampoc les fan servir al Noma de Copenhaguen, el número 1 del món), i convertiran el marbre polit de les taules com una aposta de modernitat que contrasta amb la recuperació d'una antiga vaixella rivetejada de blau, un color recuperat que tornarà a definir la marca. Sis mesos després d'aquell Nadal infaust, la Cristina i la Marina han preguntat, parlat i escoltat, i ho han plantejat tot de nou. Han buscat cuiners joves i entusiastes, la mitjana és de vint-i-tres anys, i han sabut trenar una aliança per l'Aliança que donarà nova vida al restaurant.