Barris parats al plànol
Terrassa és el paradigma de ciutat a créixer gràcies a l'aposta per les operacions immobiliàries de privats
Amb la venda de 12.000 pisos, encara per començar, s'ha de finançar el 70% del cobriment d'una riera
-
La riera del Palau s'ha de cobrir amb un 70% d'inversió privada dels guanys que treguin els promotors de 12.000 pisos al seu entorn ANDREU PUIG. -
Les obres actuals a Can Colomer, gairebé aturades deprésd e fer-se part de la urbanització ANDREU PUIG. -
Una imatge virtual de pisos previsto a l'antiga fàbrica AEG, que no s'han ni començat El PUNTAVUI. -
LA urbanització fantasma de Can Gambús de Sabadell El PUNTAVUI.
La bombolla immobiliària no només va ser aprofitada per bancs i caixes –amb conseqüències nefastes– per fer créixer els seus guanys, sinó que molts ajuntaments van deixar a les mans de constructors i promotors el desenvolupament i creixement dels seus municipis. Terrassa n'és, segurament, el paradigma al Vallès Occidental. Va ser de les primeres grans ciutats a dotar-se d'un nou pla d'ordenació urbanística municipal (POUM) el 2003, en l'època d'auge del totxo, que dibuixava un municipi més ordenat, planificant una combinació d'ocupació d'espais interiors d'antigues fàbriques i un creixement controlat als afores amb nous barris.
Eren moments de creixements poblacionals al voltant dels cinc mil habitants anuals, en els quals el municipi va superar l'any 2005 els 200.000 habitants i es vanagloriava d'haver passat al davant de la veïna Sabadell. La nova planificació urbanística donava solució a aquests creixements dibuixant una oferta de fins a 27.701 nous habitatges durant els quinze anys de vigència, fins i tot concretant les accions prioritàries amb un pla d'actuació municipal. La maquinària de l'Ajuntament i els propietaris dels terrenys van actuar amb celeritat aprovant a bon ritme plans de millora urbana, plans parcials, projectes d'urbanització i altres figures de planejament, a més de constituir juntes de compensació i, fins i tot, es va arribar a posar alguna primera pedra de promocions d'aquestes noves zones de creixement, com és el cas del nou barri de Can Colomer (4.490 habitatges). De fet, aquesta és l'única de les noves zones residencials, i que ha de tancar la ciutat al nord-oest, que està parcialment en construcció.
D'aquesta manera, es van anar deixant en mans dels promotors les urbanitzacions associades a aquests nous barris a la perifèria, com ara la zona de les Aymerigues (3.282 habitatges), Can Marcet (4.378 habitatges) i el Palau Nord (509), a la vegada que se seguia l'estela iniciada a l'àrea del Vapor Gran per reconvertir antigues fàbriques i vapors tèxtils a l'interior de la ciutat en noves centralitats urbanístiques i habitatges. Per tirar-ho endavant es va idear la figura de les àrees centrals de millora urbana. La primera, i acabada, va ser la del Vapor Gran –320 pisos, amb una gran plaça i un hotel ja tancat–, i després van anar aprovant-se els plans de l'antiga fàbrica Pont, Aurell i Armengol (300 pisos), que està a mig fer; el Vapor Cortès (803 pisos), Sala i Badrinas (423 pisos) i l'antiga fàbrica AEG (786 pisos), on fins i tot es parlava d'emplaçar-hi El Corte Inglés.
Calaixos plens
Tots aquests grans projectes són ara dins dels calaixos de la Gerència d'Urbanisme i de les immobiliàries i els promotors. La crisi del totxo ho va arrasar tot. De fet, des del consistori ja es va advertir el 2009 que els planejaments fets en època de bonança econòmica no s'executarien als ritmes previstos i, consegüentment, tampoc el munt d'equipaments –centres educatius, socials i esportius– que portaven associats, ni la urbanització de carrers. Terrassa és ara, només superada per Manresa, la ciutat amb una proporció percentual d'habitatges buits més alta de Catalunya (15,6% i 15.865 habitatges), i va ser durant deu anys la quarta que va créixer més en construcció d'habitatges, superada per Castelldefels, Manresa i Cerdanyola.
Un dels projectes més ambiciosos que havia d'afrontar la ciutat, el cobriment de la riera del Palau, també està a les beceroles, precisament perquè està supeditat a la construcció d'uns dotze mil habitatges. L'elevat cost de l'operació per cobrir uns vuit quilòmetres de la riera del Palau, que parteix la ciutat, per l'oest, de nord a sud, és el que va portar el consistori a vincular-ho als nous sectors de creixement. Concretaments, als ja esmentats de Can Colomer, les Aymerigues i Can Marcet.
La crisi va fer desaparèixer algunes immobiliàries de pes a la ciutat que havien de liderar aquests projectes, com és el cas de La Clau, mentre que d'altres, com el cas d'Inmovalero (Cal Freixa), van preferir apostar per la construcció a l'Amèrica del Sud o, com Immobiliària Colonia (AEG), per esperar temps millors. Fins i tot la Societat Municipal de l'Habitatge (SMH) ha deixat a mitges un nou barri d'habitatges de protecció oficial, el de Torre-sana, on havia d'aixecar fins a nou-cents pisos. Alguns dels quatre-cents que hi té encara estan buits.
