“Volem una mica de pau”

La ram­bla del Raval és un ter­ri­tori cons­tant­ment ocu­pat per defen­sar els més vul­ne­ra­bles. Més o menys orga­nit­za­da­ment, no és estrany tro­bar-hi ins­pi­rats fent dis­cur­sos més o menys filosòfics. També s'ha con­ver­tit en punt de tro­bada a l'aire lliure d'enti­tats del barri. Dime­cres al ves­pre l'ONG Espai de l'Immi­grant, que en qüesti­ons jurídiques i mèdiques dóna suport a immi­grants sense papers, hi va con­vo­car un acte per donar veu a vene­dors ambu­lants. La setan­tena de cadi­res va que­dar curta i, final­ment, els vene­dors del top manta van ser els que menys van par­lar. Tot i així, van dei­xar 3 coses clares: que si tin­gues­sin una altra feina no farien de vene­dors del top manta; que no for­men part de cap màfia; i que evi­ten enfron­tar-se amb la poli­cia perquè la majo­ria no tenen papers i, pre­ci­sa­ment, no volen pro­ble­mes.

En Daude va mar­xar del Sene­gal el 2006 i va tre­ba­llar molts anys al camp, a Anda­lu­sia. “Els amos em trac­ta­ven com un fill més, però es va aca­bar la feina i vaig per­dre els papers”, recorda. I la sor­tida va ser el top manta. Asse­gura que cadascú, segons els diners que té, va a com­prar el mate­rial a naus indus­tri­als per reven­dre'l. “Si la poli t'enxampa i et que­des sense res, algun com­pany et deixa diners... i tor­nes a començar. I quan pots els hi tor­nes”. “No som delinqüents –hi afe­geix en Dame, amb una samar­reta del Barça amb l'anunci de Qatar al davant i el nom de Ney­mar a l'esquena–. Sen­zi­lla­ment, ens bus­quem la vida”. “I tant que hem de córrer! –intervé Daude– Si no tens papers has de córrer perquè la poli no t'atrapi.”

Un acte en soli­da­ri­tat amb els vene­dors ambu­lants a la Ram­bla del Raval és un ter­ri­tori on l'alcal­dessa de Bar­ce­lona és “la com­pa­nya Colau” i on la regi­dora de la CUP María José Lecha entoma la crítica a l'Ajun­ta­ment d'un veí veterà en la lluita anar­quista que con­si­dera que els que manen fan el joc als comer­ci­ants i a les mul­ti­na­ci­o­nals i s'obli­den de la gent del car­rer. Altres inter­ven­ci­ons acu­sen la poli­cia de repar­tir-se part del mate­rial que comis­sen als vene­dors o insi­nuen la pos­si­bi­li­tat d'algun interès ocult per fer visual, just ara que hi ha hagut canvi de govern a Bar­ce­lona, el feno­men del top manta... Daude, Dame i en Yahya es miren el públic i se l'escol­ten, com pen­sant que han accep­tat pro­ta­go­nit­zar la xer­rada, però no es pen­sen posar en cap sidral.

“Tre­ba­llem per sobre­viure. De 8 del matí a les dotze de la nit i sense tenir lliu­res dis­sab­tes ni diu­men­ges”, plan­teja en Yahya. “Sabem que amb el top manta no tenim futur, no cotit­zem a la Segu­re­tat Social. Evi­dent­ment, estem dis­po­sats a par­lar amb qui sigui per tenir una feina més digna –diu en Daude–. Per ara, però, els polítics par­len molt i fan poca cosa”. Par­len de l'experiència de pas­sar pel calabós, de mul­tes de 500 euros, d'agents que els avi­sen i els dei­xen que mar­xin, però d'altres que actuen amb violència. Recor­den que van venir perquè quan eren al Sene­gal veien a la tele­visió l'Europa dels grans edi­fi­cis, els vai­xells luxo­sos i la gent amb diners. Ara que són aquí reco­nei­xen que “hi ha moments que no val la pena, però d'altres sí”. “Hi ha dies dolents i dies bons. És fantàstic quan tro­bes gent maca que et som­riu i t'ajuda. Quan et reco­nei­xen com a ésser humà”, explica en Daude. I en Yahya con­clou: “Volem feina i una mica de pau”.