Perú, aniversaris i vins amb premi

Tan sols 10 minuts després d'haver obert la ins­cripció per al IX Premi Vila Vini­teca de Tast per pare­lles, totes les pla­ces van que­dar cober­tes i el web es va col·lap­sar. Tant és l'èxit de la ini­ci­a­tiva de Quim Vila i Siscu Martí, pro­pi­e­ta­ris de la dis­tribuïdora de vins més gran de l'Estat, amb un catàleg de més de 8.500 referències, que s'hi apun­ten amants del vi d'arreu del món a la recerca dels 20.000 euros del premi gros, els 7.000 del segon o els 3.000 del bronze.

El con­curs, que es fa un any a Madrid i l'altre a Bar­ce­lona, és com l'avant­sala d'Ali­mentària, ja que se cele­bra el diu­menge 24 a la Llotja de Mar. Les 130 pare­lles par­ti­ci­pants hau­ran d'encer­tar l'ori­gen, l'anyada, les vari­e­tats del raïm, l'ela­bo­ra­dor i la marca de set vins en la fase clas­si­fi­catòria i set més en la gran final, a la qual només arri­ben deu pare­lles. La cosa és tan seri­osa que els vins són un secret fins i tot per al jurat i ara els con­cur­sants no podran ni anar al bany men­tre duri la prova, “L'any pas­sat hi va haver una queixa i hem endu­rit la nor­ma­tiva”, diu Quim Vila, que no té cap patro­ci­na­dor i l'única intenció del qual és pro­mo­ci­o­nar la cul­tura del vi. També ho fa esta­blint siner­gies amb l'art. A par­tir d'ara, el con­curs tindrà car­tell anun­ci­a­dor.

Perico Pas­tor (amant refi­nat del vi) en firma el pri­mer. Ha dibui­xat amb tinta xinesa una pare­lla amb la copa als lla­vis. “Tas­tar vi és la segona cosa diver­tida que es pot fer amb una altra per­sona.” La pri­mera cosa no tri­garà a arri­bar, atesa la sen­sual posició dels pro­ta­go­nis­tes. “Recordo el Perico quan vivia al Raval i es pas­se­java amb una gra­nota de pin­tor”, deia Quim Vila del seu amic, i cli­ent, que ja va fir­mar fa 24 anys el catàleg de vins de Vila Vini­teca. “Tot el que sé de vins és gràcies a tu”, li res­po­nia l'artista davant d'un deliciós gau­fre de full amb bolets i boti­farra negra fir­mat per Jordi Vilà al res­tau­rant Louis 1856, als bai­xos de la fàbrica Moritz.

Vilà, que ha tan­cat l'Alki­mia i el reo­brirà al juny a sobre del Louis 1856, fa una mera­ve­llosa i ela­bo­rada pro­posta que neces­sita temps per ser assa­bo­rida. Cuina clàssica revi­si­tada en un espai distès, que inclou plats com ara la galan­tina de pollas­tre escu­de­llat, l'ànec canetó cuit a la cas­sola en peça sen­cera i l'ome­lette sur­prise, un fes­ti­val de merenga i mango, ene­mic total de l'ope­ració biquini. Bon pro­ducte, bon ser­vei i por­ce­llana de Lle­mot­ges per uns 60 euros.

I si par­lem de pro­pos­tes, atenció a l'hotel Man­da­rin, que acaba de com­ple­tar la seva oferta estel·lar (Carme Rus­ca­lleda i Àngel León) amb Gas­ton Acu­rio, el cui­ner peruà més popu­lar del món, que ja té un res­tau­rant amb la cadena a Miami. Fins a l'octu­bre, el xef de Astrid y Gastón (Lima) ofe­reix a les ter­ras­ses Mimosa i Ter­rat plats com el tira­dito nikkei (tonyina, soja i rocoto), la causa limeña (patata morada, cranc, alvo­cat i huancaína) o el tira­dito clàssic (amb pesca del dia, xili groc i ceba) mari­dats amb còctels com el pisco sour o el chil­cano.

També hi haurà nove­tats en la carta del Freixa Tra­dició que incor­po­rarà alguns dels plats ser­vits en el dinar del seu 30 ani­ver­sari. No hi fal­ta­ven els ous amb crema de coli­flor i caviar, pro­ducte fetitxe en una casa que va obrir Josep Maria Freixa el 1986 com El Racó d'en Freixa per fer una cuina clàssica amb influència fran­cesa. Si el seu pare li va ino­cu­lar el gust per la cuina, ell també el va saber trans­me­tre al seu fill, Ramon, que de seguida va tenir clar que viu­ria entre cas­so­les. “Hi ha qui rep la cul­tura del fut­bol i jo vaig rebre la culinària. Ja de petit em recordo pelant pebrots, far­cint cala­mar­sets...”.

Durant un temps van com­par­tir fogons, però el gust per l'avant­guarda del fill els dis­tan­ci­ava, i el pare va optar per dei­xar-li l'espai i mar­xar a obrir un local a Argen­tona. “Va ser un gran acte de gene­ro­si­tat”, diu el Freixa jove, que va reva­li­dar l'estre­lla Mic­he­lin acon­se­guida el 1988 i amb el temps va volar a Madrid. Lla­vors el pare hi va tor­nar i el res­tau­rant es va dir Freixa Tra­dició. El millor moment de les tres dècades? En Josep Maria, que cada dia neda a la pis­cina, no ho dubta: “Qual­se­vol. Lle­var-te i sen­tir-te viu és magnífic.”