El foc que encara crema

Aquests dies el foc d'Horta de Sant Joan ha tornat a cremar de mala manera. Sense esforçar-s'hi gaire, els mitjans de comunicació han trobat muntanyes de material combustible, com si el país fos una antiga carboneria, plena de llenya emmascarada, mig consumida pel foc, plena de gent que gesticula, que s'excusa, que acusa, que s'escridassa.

Per davant de les hectàrees cremades, de les presumptes responsabilitats en l'origen o de les possibles deficiències en la coordinació de l'extinció, el foc d'Horta, per més que el temps difumini els records, sempre portarà engaltat el pes de la tragèdia, el segell de les cinc morts, terribles. Per més que ens dolgui la destrucció parcial i temporal d'un fragment de l'esplèndid paisatge d'unes terres que tant ens agraden i tant estimem, el balanç del foc està totalment condicionat per la pèrdua de les cinc vides humanes. Ningú hauria d'oblidar que sense l'esfereïdora desgràcia el record seria tot un altre.

M'aclapara la sensació que ningú fa les coses prou bé i que, si més no pel respecte a les morts, haurien d'anar d'una altra manera. Els primers de no fer-ho devem ser tots nosaltres. Damunt dels focs forestals s'hi posa una pressió tremenda que d'una manera o altra ha de revertir en els bombers, els professionals que s'hi juguen la pell, com malauradament hem vist. Un país que oblida molt més del compte la gestió de l'espai no urbanitzat o no asfaltat –els boscos i fins i tot les terres de conreu– viu d'esquena a la realitat. L'anàlisi i la responsabilitat diària conseqüents són substituïdes per les llegendes urbanes. Per les rurals també. Les urbanes s'escampen i es reprodueixen en veure flames enceses televisades, clamant al cel tot dient que en quatre dies ens quedarem sense boscos, mentre el bosc cavalca sense aturador menjant-se terres que haurien de continuar sent agràries. Al món rural la llegenda, el discurs, és un altre. S'ha de ser molt llusc per no veure com creixen els pins entre les vinyes abandonades. Com una incitació a la participació espontània i voluntària, remei del foc infernal, el predicament més estès és afirmar amb tota contundència que abans els pagesos, amb el coneixement del territori i amb contrafocs, apagaven tot d'una qualsevol incendi. Oblidant o ignorant, és clar, que les imatges fotogràfiques antigues ens mostren uns paisatges pelats, oblidant la gestió i l'aprofitament dels recursos forestals que es donaven no fa pas tantes dècades, oblidant l'abandonament del poblament dispers que deixa aquesta part de món en mans o potes dels senglars. Aquesta pressió de la societat davant d'un fet tan natural com un incendi forestal es transmet a la classe política, que l'absorbeix com a esponja escorreguda i quan convé en fa ús interessat, per allò de sempre: l'obtenció o la conservació del poder. Els d'abans contra els d'ara i els d'ara contra els d'abans. On hi hauria de haver serenor s'hi posa pressió, tensió i nervis, que arriben, segur, a peu de foc.

Em pregunto si val la pena extremar tant el risc per unes hectàrees més o menys de bosc cremat, com a expressió de l'única política forestal potent i visible. De la mateixa manera que la societat i els governs assumim plenament l'abandonament de l'espai forestal, fins i tot de l'agrari, des de la nostra barata irresponsabilitat en la gestió del territori, conseqüentment hauríem de saber també assumir els paisatges cremats. I si aquest panorama no ens agrada, hauríem de posar major pressió per dotar la gestió dels espais forestals de recursos suficients, malgrat que s'excusin dient que no és rendible, com si només ho fos el delit pel consum desbocat que ens proposen com a solució de tots els mals, com si ho fossin la multitud de coses banals que troben comprador.