Punts de guaita i ocells

No fa gaire anys que es va tren­car la tendència històrica que deia que el millor que es podia fer amb un aigua­moll era asse­car-lo. D'asso­ciar-los a mals diver­sos i a ter­res impro­duc­ti­ves, les zones humi­des s'han con­ver­tit avui per avui en un dels espais natu­rals de més valor. Part d'aquesta culpa és dels ocells, que neces­si­ten aquests ter­renys per niar-hi, hiver­nar o sim­ple­ment fer-hi una parada en els seus llargs viat­ges migra­to­ris. En qual­se­vol cas, espais com el parc dels Aigua­molls de l'Empordà, les bas­ses d'en Coll, els estanys de Sils o els cur­sos flu­vi­als del Ter, el Fluvià o la Muga actu­al­ment donen recer a cen­te­nars d'espècies, hi esti­guin de pas­sada o per­ma­nent­ment esta­bler­tes, que han aug­men­tat, tant en número com en població. A més, el gran avenç també és la cre­ació d'iti­ne­ra­ris, punts de guaita i tallers, que han apro­pat el conei­xe­ment d'aques­tes aus a la soci­e­tat. Aquí ha estat vital la cre­ació i impli­cació de con­sor­cis, orga­nis­mes ofi­ci­als com la Gene­ra­li­tat, ajun­ta­ments, enti­tats natu­ra­lis­tes i fins i tot par­ti­cu­lars, que han ade­quat els espais per fomen­tar-hi l'arri­bada d'ocells, a més de l'obser­vació de manera res­pec­tu­osa i inte­grada en el medi.

Però no només se n'hi poden tro­bar en ambi­ents humits. El Cap de Creus o els diver­sos hàbitats d'alta mun­ta­nya també són punts de guaita interes­sants. En canvi, és més difícil loca­lit­zar les espècies més típiques de bosc o de secà. En el pri­mer cas per falta de recor­re­guts específics, i perquè algu­nes espècies més interes­sants com el gall fer, el mus­sol piri­nenc o bé la per­diu blanca són en zones de accés difícil. I en el segon cas, perquè és un con­reu escàs i hi ha molt pocs exem­plars d'espècies com l'espar­ver cendrós o el xori­guer petit, només a la plana de la Selva o de l'Empordà.

L'illa de Ter, de Girona, entre el Ter i l'Onyar, des­taca com a ambi­ent aquàtic inte­grat a dins de l'estruc­tura urbana de la ciu­tat. Té iti­ne­ra­ris amb punts de guaita i, habi­tu­al­ment, diver­ses enti­tats natu­ra­lis­tes hi desen­vo­lu­pen acti­vi­tats i tallers de conei­xe­ment de les aus.

Bai­xar de Núria pel sen­der en comp­tes de fer ser­vir el cre­ma­llera és una bona manera per inten­tar divi­sar les aus típiques d'alta mun­ta­nya, des de necròfags com el vol­tor o el tren­calòs, a la per­diu blanca o el cer­ca­vo­res. El Puig­mal o Vall­ter són altres mun­ta­nyes on hi ha una presència més o menys cons­tant d'aques­tes aus.

El Cap de Creus, jun­ta­ment amb les Illes Medes, són els prin­ci­pals punts on s'acu­mu­len les aus mari­nes al lito­ral gironí. L'època de migració, la pri­ma­vera i la tar­dor, són els millors moments per veure els ocells, sobre­tot des de l'entorn de la punta del Cap de Creus, ja que és un punt idoni per veure mol­tes de les migra­ci­ons d'espècies que tra­ves­sen la península. Les carac­terísti­ques geològiques de la zona, a més, també atra­uen un deter­mi­nat tipus d'aus rapi­nyai­res que s'adapta per­fec­ta­ment a aquest ter­reny. Amb els anys, el Cap de Creus ha acon­se­guit man­te­nir unes pobla­ci­ons esta­bles de mol­tes espècies, amb una tendència a l'alça també de les pare­lles.

L'estany de Boada, a Palau-sator, o les bas­ses d'en Coll, a la platja de Pals, són dels pocs exem­ples que que­den del que havien estat els aigua­molls del Baix Empordà, amb recor­re­guts visi­ta­bles. S'hi poden veure espècies típiques d'aquests ambi­ents, però la presència d'arros­sars dóna a la zona un valor afe­git que també atreu espècies poc freqüents en altres zones humi­des.

El Cen­tre d'Edu­cació Ambi­en­tal de l'Alt Ter del Molí Petit de Sant Joan de les Aba­des­ses orga­nitza diver­ses acti­vi­tats de des­co­berta dels ocells que es poden veure als seus entorns, ober­tes a diver­sos públics. Són sobre­tot aus fores­tals típiques d'ambi­ents piri­nencs i pre­pi­ri­nencs, com tota mena de malle­ren­gues.