“El bosc és molt més que fusta”

A Catalunya el primer que tenim constatat és de l'any 1987, de la Fundació Emys, que sense saber-ho ja va fer un contracte de custòdia, amb l'acord amb propietaris dels llocs on hi havia la tortuga d'estany, amb l'Ajuntament com a avalador i l'associació Adepar.

És un procés lent, es basa en la confiança. En alguns casos els anem a veure, però també vénen i en altres casos coincidim.

La conservació privada està prenent molta força a la UE, i actualment estem treballant en la creació de la xarxa europea de la custòdia. Aquest mes hi ha un congrés internacional a Berlín, i hi presentem les nostres experiències com a pioneres.

Aquest és el pensament que hi havia fa relativament poc, i encara existeix aquesta visió que el bosc és la fusta que en pots treure. Cada vegada més, però, veiem que el bosc és més que fusta: diferenciem molt entre bosc i plantació. El bosc és un ecosistema i, de mica en mica, s'està entenent no només com un servei directe pel que fa a la fusta, sinó també com un servei indirecte per a la qualitat del medi... Trobem que són sobretot els petits propietaris els que ajuden més, el gran propietari té encara aquesta visió productivista.

La conservació privada aconsegueix moltes vegades el que l'administració no pot fer; té punts en el territori de molt alt interès que declaren parc natural, però hi ha molta superfície on l'administració no pot arribar. Nosaltres no fem quatre punts al mapa i diem “aquí hi ha tota la natura i a la resta es pot fer el que es vulgui”; aquest és el concepte contra el qual lluitem. Hem de tornar a la visió del món rural en què l'home en simbiosi amb el medi es pot desenvolupar, i es pot fer bé. Els projectes han de ser sostenibles, però defugim molt el model econòmic.