Ens crucifiquen l'Empordà

Qui passi aquests dies per la car­re­tera que va de la Bis­bal a Figue­res veurà les obres faraòniques que es fan a l'entorn de Vila­da­mat, Ven­talló i Tor­ro­e­lla de Fluvià; més que ampliar una car­re­tera sem­bla que esti­guin cons­truint un aero­port, pel movi­ment de ter­res. En un espai de no més de 4 quilòmetres s'estan aixe­cant set ponts de gran mag­ni­tud, amb només uns cinc-cents metres que els sepa­ren, i en un ter­reny abso­lu­ta­ment pla­ner s'hi aixe­quen mun­ta­nyes en forma de talús tren­cant tota pers­pec­tiva pos­si­ble de l'ara magnífic pai­satge, rica­ment cul­ti­vat. Els engi­nyers que han dibui­xat aquest traçat no han tin­gut pie­tat per la nos­tra terra.

Aquesta era, però, una car­re­tera rei­vin­di­cada feia anys i, com tot­hom diu, eixam­plant-la un metre i mig per cada cos­tat n'hi havia prou i de sobres, fent les mínimes vari­ants a les pobla­ci­ons, i les mínimes roton­des, perquè ja n'hi ha a l'N-II, a l'auto­via de Roses... Vaja, arreu de les comar­ques giro­ni­nes. Però això, aquí, no interessa i, tal com diu la gent, el pastís econòmic seria massa petit.

Aplau­deixo la lluita de la pla­ta­forma de la Gar­rotxa, Sal­vem les Valls; ells han acon­se­guit un con­sens. Aquí ningú ha mogut cap dit, i això que fa poc que un polític al qual tinc estima afir­mava recent­ment en una entre­vista que «el que es fa a l'Empordà és trac­tat amb cura i els entorns natu­rals hi són pre­ser­vats amb el màxim rigor...» Doncs això no és veri­tat, perquè en aques­tes obres no hi ha aquest rigor.

Igual que el pas del TAV. És clar que ha de pas­sar per algun lloc, però en deter­mi­nats indrets la manera com s'ha fet és una bar­ba­ri­tat, com ara Pont de Molins o Bàscara, on s'ha cons­truït un pont de gai­rebé un quilòmetre de llarg sobre el llit del Fluvià, en un espai natu­ral excep­ci­o­nal, havent-hi un pas com hi ha, rei­vin­di­cat tan­tes vega­des, per anar a peu d'auto­pista.

I això de la MAT con­ta­mi­narà i omplirà de fer­ra­lla els nos­tres celat­ges blaus. Ja només falta la gran corona d'espi­nes sobre les nos­tres mun­ta­nyes en forma de pao­ro­sos molins per fer més dolo­rosa encara la mort del nos­tre Empordà, cru­ci­fi­cat i ben cru­ci­fi­cat.