“Les ciutats fan ara d’illa de refugi dels ocells perquè no s’hi caça”

Ve a ser la radiografia de la situació de les poblacions d’ocells en aquell moment en aquell lloc. Són indicadors. A base de fer-ne durant molts anys es té el resum fidel de quina és l’evolució.

Jo vaig començar a fer-ne el 1988, quan tenia 13 anys. Vam començar primer només Girona i voltants, i de mica en mica vam anar ampliant, primer a tot el Gironès, també gent d’Osona i el Ripollès... Al Baix Ter se’n fan des de fa temps. I ara el que es fa és sumar els censos que es fan a diferents llocs.

El que s’intenta és que sigui tot el mateix dia a la mateixa hora, perquè si ets un ocell i et compto un dissabte en un lloc, l’endemà te’n pots anar volant i que et comptem en un altre lloc. L’important és que mantenir el mateix esforç i hores al llarg dels anys. Si uses la mateixa metodologia pots comparar dades.

És força exacte. En un riu és relativament senzill perquè és linial. El que fas és pentinar-lo d’un lloc cap a l’altre i sumar els ocells que vas deixant enrere però els de davant no els sumes fins que se’t creuen. I si un vola endavant el restes. I després, hi ha els ajocadors. Molts ocells s’apleguen al capvespre per dormir tots al mateix lloc i això fa que sigui molt còmode contar-los, tots de cop. Per tant, hi ha dos tipus de censos: els ajocadors i el continu, que és recórrer el riu i en què ja no comptes les espècies dels ajocadors.

Cal dir que fem censos a l’hivern i, per tant, hi ha ocells estivals que no hi són, i que comptem només ocells aquàtics. Solem estar entre 40 i 50 espècies. Ells també s’adapten als canvis meteorològics: si fa molta fred al nord d’Europa en baixen més, i si l’hivern ha estat més suau en baixen menys. Això ho veiem perquè són censos que es fan simultanis arreu del món al pic de l’hivern, al gener, que és quan els ocells aquàtics estan concentrats en zones humides.

Al Ter l’au aquàtica més comuna ara és l’ànec collverd, però fa 20 ó 30 anys era una raresa. Recordo que al meu carnet d’observacions a principis dels 90 explicava que n’havia vist dos com un fet interessant. Llavors en veies als Aiguamolls, al Delta de l’Ebre, algun a l’estany de Banyoles però al Ter no. Als anys 80 gairebé no n’hi havia, als 90 van començar a venir i ara estem a més de 800 exemplars al Gironès i uns 2.000 a tot el Ter.

Hi ha més respecte i menys cacera. Ara les ciutats fan l’efecte refugi, l’efecte illa, perquè no s’hi caça. Al Pont de Pedra no es caça. Si l’ocell ve a la ciutat i veu que ningú no li fa mal, segueix aquí. Quan surten a fora a l’hivern és quan hi ha trets i els poden caçar. Llavors, busquen refugi a les ciutats. I això passa a Girona, a Manlleu, a Ripoll, a Torroella... Als punts del riu on hi ha ciutats i no hi ha cacera és on hi ha més ànecs a l’hivern. A la primavera i l’estiu és diferent perquè no es caça.

Algunes espècies que són comunes en zones d’aiguamolls molt grossos, com als Aigumolls de l’Empordà i al Delta de l’Ebre, a vegades alguns arriben al Ter. Per exemple, cada any hi ha algun ànec xarxet; algun any, ànecs cullerots i també alguna oca... Aquest any hi ha hagut algun ànec xiulador...

Et diria sobretot l’evolució en positiu de moltes espècies. Tendim a pensar que el medi ambient està cada cop pitjor i els censos evidencien que les poblacions de la majoria d’ocells estan en augment. Els casos del collverd i el corb marí són clars.

Sí, han disminuït molt els ocells d’espais oberts i codolars, com ara el becadell, pel canvi d’hàbitats que hi ha hagut arran de la regulació del cabal del Ter que ha fet que les riuades ara siguin molt escasses i per tant hi hagi més bosc de ribera.