“El model local i global de la vinya la fa resistent a la pressió urbana”

En primer lloc, obrir el CEPvi a més socis per tenir una millor representació territorial; crear grups de treball més específics per poder treballar amb profunditat cada aspecte del paisatge i crear una xarxa que permeti defensar aquesta visió transversal. En segon lloc, representar el Conveni Europeu del Paisatge. Hi ha una llei del paisatge del 2004, i nosaltres, a l’Alt Penedès, tenim una Carta del Paisatge de l’any 2003 perquè hi va haver aquesta voluntat de la ciutadania i dels elaboradors. Fruit d’aquesta llei, l’any 2005 es va crear l’Observatori del Paisatge, que està a punt de presentar el Catàleg del Paisatge del Penedès. En tot aquest entramat, des del CEPvi hem de recollir tota la informació que sorgeixi i ressituar el debat del paisatge a la vegueria del Penedès.

Hi ha dos aspectes que defineixen la feina del CEPvi. D’una banda, el coneixement que només es pot entendre en l’àmbit internacional perquè la cultura del vi és internacional. A mi m’agrada molt la definició que fa el geògraf francès Raphaël Schirmer, de la Universitat de Bordeus, que ho explica dient que “el vi és el mirall de la nostra civilització” perquè està molt lligat a la transformació comercial i econòmica del món occidental... En el sector del vi podem trobar el reflex de totes les contradiccions, dificultats i tensions que hi ha entre el que és global i el que és local i la manera d’entendre el món en l’àmbit local i com relacionar-nos amb els interessos globals. I, per tant, és molt important tenir en compte el coneixement de l’àmbit internacional i no perdre aquest punt de vista, però alhora tenir molt present que el CEPvi és una associació local que s’ubica dins la vegueria del Penedès, que és la realitat territorial que dona capacitat al Penedès per existir lliure de les tensions de les dues metròpolis, de Barcelona i Tarragona.

Sí. Les dues coses són importants. Un no pot entendre aquestes tensions sense tenir el coneixement d’allò que té més a prop i sabent que no es pot perdre la consciència de la realitat internacional. És això el que et permet aprofitar millor els recursos i definir-te a nivell local.

No, encara no. I, a més a més, tot el que és la planificació territorial del paisatge es veu com una cosa molt elitista quan, precisament, el Conveni Europeu del Paisatge diu el contrari... El paisatge és la realitat quotidiana dels ciutadans i és una eina democràtica per defensar els interessos dels ciutadans a escala local. Per tant, estem davant un error compartit que en aquest moment hem d’acceptar perquè, potser, aquest concepte encara és massa nou. Però hem de treballar per canviar-ho.

S’han anat fent moltes coses. Quan el sector vitivinícola defensa els seus interessos amb la Carta del Paisatge o quan sorgeix una plataforma ciutadana contra el quart cinturó, o els moviments ecologistes que sovint fan campanyes al Penedès, això són proves dels lligams que la ciutadania sent que té amb el paisatge. Són elements dispersos i encara no s’acaben de connectar els uns amb els altres. Per això, al CEPvi, el que ens agradaria fer és crear una relació productiva entre totes aquestes realitats. Som conscients que aquest és un objectiu difícil i ambiciós. Sabem que no hem arribat a territori conquerit, però volem fer una feina recollint i traspassant informació.

Una anàlisi del territori que, potser en alguns casos, no s’ha respectat perquè no hi va haver un seguiment. Potser el Catàleg del Paisatge pot aportar alguna cosa més, afegir coneixement... També es va fer un estudi des de la Mancomunitat ara fa quinze anys que ara ha servit de base per a la defensa d’Espiells davant l’amenaça del quart cinturó. Aquí veiem que tota la feina que es fa es recull en casos concrets i separats, però la funció de recollir de manera global tot el coneixement no hi és. Aquesta visió global amb objectius de qualitat de la vegueria del Penedès creiem que la podem oferir des del CEPvi.

Falta molta informació i que arribi al gran públic, sobretot.

No cal que els interessi gaire. Que sabessin que existeix ja seria molt. Ara mateix, la majoria no ho saben. A més, estaria bé tenir sistemes d’ajuts que permetin garantir la solidaritat territorial real, però de moment ho veig lluny encara. No veig ni la Generalitat ni l’Estat espanyol preparats per posar en marxa aquest tipus de coses en un futur immediat. Així que el testimoni torna a la ciutadania.

Sí, d’acord amb les normatives reguladores basades en el potencial de desenvolupament de cada territori. I no es té en compte el valor real del que ja hi ha. L’agricultura ja existeix i pensem que és per sempre, que no necessita plans de desenvolupament, i, en realitat, fins a quin punt hem de mirar el territori com una eina de desenvolupament? Són eines polítiques. No hi ha números clars sobre el preu de la qualitat de vida. I, en canvi, tots sabem, per sentit comú, que la qualitat de vida és important, però no podem presentar números que ho demostrin.

Amb la pandèmia s’ha vist que hi ha un desenvolupament urbà que pot posar més pressió sobre els espais agraris. A la costa, l’urbanisme ha transformat l’espai en una àrea metropolitana totalment lligada a Barcelona, formada per segones residències que esdevenen residències principals però que no tenen la capacitat d’oferir una vida de qualitat amb llocs de feina. Hi ha una contradicció entre el que proposen els polítics en l’àmbit del desenvolupament perquè ni tan sols en el sector industrial tenen certeses.

La pregunta que ens hem de fer és si el Penedès és rural o no. I no és un problema exclusiu del Penedès. A Europa és molt difícil definir on comença i on acaba el món rural. Ara podem trobar persones que viuen enmig del no-res endollades tot el dia amb una vida urbana tremenda i, de la mateixa manera, podem trobar uns agricultors que viuen enmig de la ciutat i es desplacen a la granja o a les seves finques per treballar. I Catalunya és un reflex d’això mateix. L’Atles de la nova ruralitat de la Fundació del Món Rural ja diu l’any 2009 que, d’acord amb la densitat d’urbanització i població, la distribució dels habitatges i la quantitat de programes Leader, l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf es poden considerar zones urbanes i l’Anoia només conserva algun petit nucli rural. Com es pot defensar l’espai rural quan aquest suposat espai rural és minoritari? La metropolització del Penedès ja és una realitat i hi ha molta gent que no ho veu perquè encara viu de la tradició i els costums.

Les polítiques europees ja han digerit aquesta realitat i, a més, la població agrària és molt minoritària i no hi ha gaires esperances que hi hagi canvis. L’edat mitjana dels agricultors va en augment, les propietats creixen en superfície... Hi ha menys gent i més concentració agrària. La gent jove no entra a la producció agrària, quan al Penedès hi ha un gran potencial de producció local més enllà de la producció vitivinícola. Però no hi ha ganes d’invertir i l’accés és complicat. No hi ha voluntat de crear un banc de terres aquí... i l’accés a la propietat és complicat per a aquells que voldrien entrar-hi.

Hem de tenir clar que agrari i rural no són el mateix. La història de la vinya demostra la relació estreta que sempre hi ha hagut entre el camp vitivinícola i les ciutats. Ara les zones vitivinícoles pateixen la pressió urbanística i les tensions que genera aquest fet. I el que és impressionant és la capacitat de la vinya de resistir aquests processos. El model local i global de la vinya la fa resistent a la pressió urbana. Hi ha una realitat econòmica que va més enllà de l’agricultura i incorpora inversors al procés d’elaboració que provenen d’altres sectors perquè hi ha aquest marge econòmic. I també hi ha el factor cultural...

Estem davant d’un model hegemònic. En el món vitivinícola del Penedès hi ha una evolució que va cada cop més cap a petites entitats que produeixen el seu propi vi, però encara hi ha una fractura entre la realitat vitícola i la realitat vinícola. Això és fruit de l’herència del procés del cava i de la història que ha afavorit el model dels negociants. A França, les zones que més bé han resistit les tensions han estat les zones que van posar en crisi aquest model després de la fil·loxera. A Borgonya es va desenvolupar el model basat en el terroir i la denominació d’origen justament per reivindicar el model del viticultor elaborador. Això posa en dubte el negociant que ni tan sols respecta la qualitat del vi i afavoreix un model econòmic diferent i més fort del que hi ha aquí.

El CEPvi és una associació, no una entitat econòmica amb capacitat d’inversió. Però el que sí que podem fer és aportar coneixement i la sensibilitat necessària per afavorir un canvi. En els pròxims quatre anys volem crear un grup format per viticultors que puguin traspassar coneixement als més joves que es puguin anar incorporant.

No hi ha una sola resposta, però és important que es revalori la figura de l’agricultor. El fet de tenir un món més metropolitzat ens aporta una idea més romàntica i positiva del pagès, i els joves són la clau. Aquí la DO Penedès està donant suport als joves que volen embotellar. Però aquest model ha d’anar més enllà, ja que les DO no poden controlar el futur de tot el sector per la crisi que pateix el model de denominacions, que es pateix no només a Catalunya, sinó també a la resta d’Europa. El fet és que hi ha molts joves que busquen noves fórmules per sobreviure fent el vi de les pròpies vinyes i s’ha de tenir també en compte aquesta realitat. Perquè tot suma.