Administracions

Ogassa lidera la cursa de l'endeutament municipal

Trenta anys de paràlisis van obligar l'Ajuntament, a partir del 1995, a fer un esforç inversor molt gros basat en la venda de propietats, una alternativa que la crisi ha convertit en un malson

Amb un pres­su­post de 340.000 euros per al 2012, Ogassa té un deute reco­ne­gut de més de 700.000 euros, cosa que repre­senta el 225% sobre els ingres­sos pre­vis­tos i el situa al cap­da­vant de la llista de muni­ci­pis giro­nins més endeu­tats i el 4t de Cata­lu­nya, dar­rere Fuli­ola, Cor­bins i Ras­quera.

A l'Ajun­ta­ment d'Ogassa els ha pas­sat el mateix que a la lle­tera del conte, i men­tre somi­a­ven amb les inver­si­ons que farien amb la venda del patri­moni com­prat a la com­pa­nyia minera, va arri­bar la crisi i els va tren­car el càntir. La his­to­ria d'Ogassa dels últims 150 anys està estre­ta­ment lli­gada a les mines de carbó, clau­su­ra­des defi­ni­ti­va­ment el 1967. Fins al 1995, que van com­prar els ter­renys i els edi­fi­cis de la com­pa­nyia minera, el poble va que­dar pràcti­ca­ment para­lit­zat. En poc més de 15 anys, com asse­gura l'exal­calde, Ramon Tubert, van haver de fer el que la majo­ria de muni­ci­pis havien fet en 40 anys.

El 1995 es va crear l'empresa Ogassa Muni­ci­pal SL encar­re­gada d'adqui­rir i ven­dre poste­ri­or­ment tot el patri­moni de la com­pa­nyia minera amb l'objec­tiu de pro­veir de fons l'Ajun­ta­ment per a futu­res inver­si­ons. Als pri­mers anys, les coses van fun­ci­o­nar més o menys bé i van acon­se­guir amor­tit­zar una bona part dels 195 mili­ons de pes­se­tes de la hipo­teca con­trac­tada amb la Caixa de Girona. L'última venda es va fer el 2006 i, a par­tir d'aquí, res més. Actu­al­ment que­den per amor­tit­zar prop de 150.000 euros, de què es fa càrrec l'Ajun­ta­ment.

Els altres deu­tes més sig­ni­fi­ca­tius pro­ve­nen de la cons­trucció d'un dipòsit (70.000 euros), de la pista poli­es­por­tiva (120.000), de la cons­trucció del pavelló (100.000 euros pen­dents del PUOSC) i 168.000 euros del museu miner, pen­dent d'uns diners dels fons Feder que no han arri­bat.

Tubert asse­gura: “Quan vaig ser alcalde, el 2003, el poble estava molt atu­rat i hi havia una sèrie de sub­ven­ci­ons con­ce­di­des que es per­drien si no tiràvem enda­vant les obres. Vam acti­var la pista poli­es­por­tiva, el dipòsit, el museu, obres d'un car­rer, la urba­nit­zació de la plaça Dolça, etc. Per l'arran­ja­ment de la Mina Dolça es va arri­bar a un acord de paraula amb la Gene­ra­li­tat, però les elec­ci­ons ho va cap­gi­rar tot i ens vam que­dar amb un crèdit de 60.000 euros. Tot això ha repre­sen­tat una des­pesa enorme i és evi­dent que la vam fer amb uns diners que no teníem, amb unes pre­vi­si­ons d'ingres­sos futurs massa opti­mis­tes que la crisi s'ha encar­re­gat de des­men­tir”.

“Tenim molt de deute” diu l'alcalde actual, Josep Tremps, però “al dar­rere hi tenim un patri­moni molt impor­tant que l'avala i quan la situ­ació econòmica es reac­tivi els ingres­sos tor­na­ran a arri­bar”.

Actu­al­ment els ingres­sos del muni­cipi pro­ve­nen bàsica­ment de l'IBI i de l'impost sobre cons­truc­ci­ons, ins­tal·laci­ons i obres (ICIO) a part de les trans­ferències cor­rents i d'un 10% que prové de l'explo­tació de les pedre­res del muni­cipi. La fusta dels bos­cos comu­nals és una altra font d'ingres­sos però actu­al­ment, pel seu baix preu, és insig­ni­fi­cant.

A Ogassa no s'han pogut aco­llir als crèdit ICO per pagar proveïdors a causa del seu gran endeu­ta­ment. De moment, l'Estat espa­nyol els haurà de pagar els 700.000 euros de deute reco­ne­gut i després ja es veurà què passa. La situ­ació és força sur­re­a­lista ja que els tras­pas­sos de l'Estat al muni­cipi són d'uns 2.700 euros men­su­als, cosa que sig­ni­fica que encara que els ho retin­guin tot, tri­ga­ran més de 30 anys a amor­tit­zar el crèdit i els interes­sos. La situ­ació pre­o­cupa els res­pon­sa­bles muni­ci­pals perquè no saben quina serà la posició de Madrid. A mesura que vagin arri­bant els diners pro­me­sos de les sub­ven­ci­ons ani­ran eixu­gant el deute, però no des­car­ten alguns tipus d'inter­venció.

L'herència d'un companyia que exercia de feudal

El 31 de desembre del 1967 la companyia Arrendatària Surroca va decidir posar fi a l'explotació del que quedava de les mines de carbó d'Ogassa, i tots els terrenys i edificis van tornar a mans de la companyia Hulleras Vasco Leonesas. A principi del segle XX, el poble havia arribat a 1.578 habitants i la quantitat havia baixat fins a 618 quan es van tancar les mines. A partir d'aquell moment, les sèries poblacionals demostren que la decadència del municipi va anar in crescendo. Avui té 251 habitants.

El 1967 tot va quedar paralitzat. La companyia minera, que era propietària d'una bona part dels terrenys i edificis del municipi, ni tenia interès a rehabilitar la propietat ni tampoc ho deixava fer. Va ser una situació que va fer plantejar als diversos consistoris la possibilitat de comprar les propietats. El 1980 hi va haver una oferta de venda de 65 milions de pessetes que no va fructificar. Al cap d'un any va fracassar un altre intent que va resultar ser una estafa, ja que els que es presentaven com a propietaris anaven amb els papers molt mullats i van acabar a la presó. Mes endavant, la companyia va tornar a oferir els terrenys, aquest cop per 125 milions de pessetes, però l'estudi econòmic que es va fer va concloure que era inviable.

Finalment, a l'any 1995, gairebé trenta anys després del tancament de l'explotació i d'unes llargues negociacions, es va arribar a un acord entre l'Ajuntament i la companyia minera perquè aquest comprés les propietats per un valor de 195 milions de pessetes, (1.173.000 euros) cosa que va representar inicialment pagar uns interessos de 18 milions (108.000 euros) anuals. Van ser valents, i tot i els problemes han tirat endavant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.