“Fem servir l'espai públic de manera molt activa”

De vegades un pensa que per descobrir coses noves s'ha d'anar molt lluny, veure una cosa que ens impacti. Però el que vol dir Proust, precisament, és que es poden descobrir un munt de coses noves mirant a casa mateix, sempre que es miri amb uns ulls curiosos o més intensament.

Aquesta frase m'agrada molt relacionar-la amb el projecte que estem fent ara, a les vores de Girona. El que estem intentant fer és que la gent miri amb uns altres ulls la vora de Girona, allà on s'acaba la ciutat i comença el territori o paisatge. Sovint ha estat un darrere, camins que s'acaben, que tenen discontinuïtats o poca visibilitat. Un lloc on no es veu res, i ningú et veu, també porta que hi aboquis més runa. Regalar una nova mirada als ciutadans, que els permeti poder caminar a la vora del Ter i veure l'aigua del riu, sense que els arbres ho impedeixin.

Si t'atures a pensar, la manera com avui els ciutadans fem servir l'espai públic és molt activa. La gent necessita espais per anar a córrer fins on es vulgui, a passejar el gos... A la Devesa, hi fas dues voltes i després què? Les famílies els caps de setmana van en bicicleta i els casals d'estiu també busquen coses per fer. Hi ha un article molt revelador d'Antoni Puigverd on diu que la Rambla de Girona ja no està al centre de la ciutat sinó que es troba al carril bici que va cap a Quart, o cap a Olot. I és veritat, qualsevol espai que estigui en un paisatge relativament ben conservat, que sigui còmode i sense cotxes, mor d'èxit. La gent ho demana.

Sí, perquè consisteix a treballar de manera extensiva, al màxim terreny possible i amb recursos que ja tenim, com les brigades municipals. Es tracta d'una feina que es considera “d'ovella”, com segar i buidar, i a partir d'aquí, fer-ne un art. Tot plegat, a un cost molt raonable que ens ha permès posar en marxa la gestió de 60 hectàrees, cosa que equival dues vegades el parc de la Devesa. Estem parlant d'un euro per cada metre quadrat, mentre que un d'una vorera costa 150 euros!

Diem que a les vores de Girona no dissenyem, sinó que fem una prefiguració. Sostraiem coses i connectem barris visualment, així sembla que estiguin més a prop. No hi posem res, la gent hi arriba i en fa l'ús que li sembla, i arriben a sorprendre't. Un posarà els peus a l'aigua, un grup farà ioga, mentre un altre farà equilibris sobre una corda entre dos arbres. Tal com els defineix Richard Sennett, són sistemes oberts.

Si ho definim tot en l'espai, passarà com als dinosaures, que al mínim canvi al medi serà difícil adaptar-s'hi. L'espai que dissenyem com a arquitectes del paisatge seria com un mòbil amb el seu sistema operatiu. Cadascú es descarregarà les aplicacions que necessita. No es tracta d'un gran públic, sinó d'una infinitat de minories.