el repunt
L'exercici de l'opinió
«Saber dir a qui correspongui què ens agrada, què no ens agrada, què i com ens sembla que haurien d'anar les coses. Opinió com a resultat d'una reflexió assossegada i aprofundida»
Preguntats uns polítics en actiu, en un acte públic, sobre per què una vegada per totes no s'implanten les llistes obertes en el sistema electoral, la resposta assentida va consistir a fer-nos adonar que si el sistema ho permetés no ens acabaríem els Gil i Gil. Vaja, que els que creuen que seria millor sistema generalment són gent de bona fe, il·lusos, però poc entesos, i en el fons descarrilats de l'ortodòxia que sempre cal tenir com a norma catequística.
L'estrany és que amb llistes tancades, i a manca de Gil i Gil –Déu el tingui per sempre més en el foc etern–, existeixin Berlusconi, Camps, Aguirre, Rodríguez Ibarra, per no dir altres noms d'un dissimulat i refinat populisme. Dirigents acostumats a unes majories folgades d'unes eleccions democràticament convocades. La resposta era com dir: «Nosaltres, els polítics, els presentem les llistes ordenades del primer al darrer en funció del mèrit, de la capacitat i de la conveniència de sortir elegits, perquè vostès, els humans electors, no caiguin en la temptació de les demagògies més cridaneres i ens destarotin l'ordre de la llista que sàviament hem construït.» Salvant les distàncies la resposta em recordà, quan a finals del franquisme davant de propostes d'eleccions democràtiques, un alcalde em digué: «Nosaltres no ho fem així, per ocupar càrrecs busquem les millors persones del poble i d'aquesta manera ens estalviem que surti elegit algú inadequat, incapaç.»
El sorgiment de líders demagògics és més aviat conseqüència de la incredulitat i el desencís que els electors tenen damunt la praxi política quotidiana, la generada pels partits tradicionals quan abusen de conceptes i paraules nobles amb l'afany d'obtenir i mantenir quotes de poder i de pas enfonsar l'adversari. Desenganyats de tot, entre una desafecció elevada, qualsevol encanteri pot fer fortuna. No sóc dels que afirmen que tots els polítics són iguals, ni que tots són uns aprofitats. En la política hi ha moltes persones eficients, honrades i conseqüents. Però sí que crec que la classe política, sobretot la dirigent, dedica molt temps i moltes energies a un joc de rivalitats que ho amara tot, si més no la dinàmica informativa. Qualsevol circumstància és aprofitada per llençar diatribes a l'adversari, i a la inversa, per demostrar la suposada gestió immaculada pròpia. I així anem fent, mentre el comú de la gent percep que els que foren elegits per gestionar els afers públics estan per altres coses, mentre els nobles conceptes en els quals han cregut s'utilitzen com a refugi de la buidor, mentre les conseqüències de la crisi deixen indefenses moltes persones, massa famílies.
Tot plegat, però, no és culpa exclusiva dels polítics. A la gent, a la societat, sovint ja ens ha anat bé poder dir: «Tots són iguals, ja s'ho faran!». I anar fent, que són quatre dies, ocupats a viure el millor que es pugui, consumint el que permetin les circumstàncies econòmiques personals.
De fa molt de temps ens falla l'exercici de l'opinió. O es rondina per justificar la desafecció o s'escridassa per fotre-ho tot a parir. Ens falta l'exercici serè de l'opinió, com a element important de la quotidianitat. Saber dir a qui correspongui què ens agrada, què no ens agrada, què i com ens sembla que haurien d'anar les coses. Opinió com a resultat d'una reflexió assossegada i aprofundida. I ens falta també l'exercici de voler i saber escoltar l'opinió donada. L'opinió pronunciada, l'opinió escoltada com un dels elements més sòlids de la democràcia. Quan aquesta és només un mer exercici del vot entre la buidor, la demagògia pot fer fortuna, en llistes obertes i en llistes tancades.