Els germans Burgess

Olive Kit­te­ridge és una d'aque­lles novel·les que et fan saber, just en el moment que l'aca­bes, que qual­se­vol cosa que escri­gui la mateixa per­sona t'interes­sarà d'entrada. És clar que aquesta con­dició –la que voldríem tots els escrip­tors– pot ser peri­llosa. Quan una obra d'un autor t'ha agra­dat molt, les expec­ta­ti­ves de cara a la pro­pera són molt altes, i és fàcil que aca­bis amb una decepció. Com us deia –i ja vaig dei­xar escrit en aquest diari– Olive Kit­te­ridge, d'Eli­za­beth Strout, em va sem­blar una novel·la excep­ci­o­nal. Excep­ci­o­nal­ment ben escrita, i amb un trac­ta­ment pro­fund i ten­dre de l'ànima humana i, sobre­tot, amb una estruc­tura nar­ra­tiva que par­tia d'una idea bri­llant. La pro­ta­go­nista de la novel·la, l'Olive, que li dóna títol, ens era pre­sen­tada a través dels retrats de les per­so­nes del seu entorn, pròxim i no tan pròxim. Així, la novel·la era feta a par­tir de breus relats on ella apa­rei­xia com a per­so­natge secun­dari fins a for­mar un retaule com­pletíssim.

Quan vaig aga­far l'última novel·la d'Eli­za­beth Strout, Els ger­mans Bur­gess, reco­nec que ho feia amb il·lusió però un pèl escèptica que la novel·la acon­seguís enllu­er­nar-me tant com l'ante­rior. La sen­sació es va man­te­nir al llarg de les pri­me­res cin­quanta pàgines. No hi havia un punt de vista tan ori­gi­nal com a Olive Kit­te­ridge. Però, en canvi, hi vaig retro­bar aquesta minu­ci­osa i lúcida des­cripció d'aquests per­so­nat­ges des­ma­ne­gats, ter­ri­ble­ment deso­ri­en­tats i man­cats de con­fiança i d'afecte. Aquests per­de­dors, gent nor­mal amb pro­ble­mes de gent nor­mal, que t'aga­fen pel ganyot i ja no et dei­xen apar­tar els ulls del lli­bre. Per­so­nes que volen esti­mar-se però no en saben. Un dels pro­ta­go­nis­tes es lamenta, cap al final de la novel·la: “¿I ara què faré, Bob? No tinc família.” El seu germà li ofe­reix la gran res­posta : “Sí que en tens. Tens una dona que t'odia. Fills que estan furi­o­sos amb tu. Un germà i una ger­mana que et fan tor­nar boig. Un nebot que era un sòmines, però que es veu que ara jo no ho és tant. D'això se'n diu família.” Així que sí, us reco­mano també amb entu­si­asme la nova novel·la d'Eli­za­beth Strout, Els ger­mans Bur­gess, publi­cada per Edi­ci­ons de 1984.