Rugbi i identitat

Dis­sabte vinent es pro­duirà un fet històric: el club de rugbi USAP de Per­pinyà jugarà un par­tit ofi­cial de la copa d'Europa a l'estadi olímpic Lluís Com­panys de Bar­ce­lona. L'esde­ve­ni­ment, orga­nit­zat entre la USAP i el FC Bar­ce­lona ha estat bate­jat com la festa del rugbi català. Per anar fent boca, el 33 va ofe­rir un docu­men­tal produït per la cadena France 3 amb motiu del títol de campió de França que el club per­pi­nyanès va asso­lir el 2009, després de 55 anys sense acon­se­guir-lo.

No fa falta ser fan del rugbi per emo­ci­o­nar-se amb el mis­satge sub­ja­cent del docu­men­tal: com en el cas del Barça, la iden­ti­tat cata­lana és part de l'ADN de la USAP. En un con­text fran­ca­ment hos­til, el rugbi ha esde­vin­gut un reducte de cata­la­ni­tat que pro­jecta amb orgull una manera de fer i de pen­sar dife­rent a la uni­for­mi­tat fran­cesa. La USAP és una ano­ma­lia que ha gosat ins­tau­rar el bilingüisme al seu estadi i a la seva comu­ni­cació i que ha arren­cat titu­lars en català a la monolítica premsa fran­cesa. Només hi va haver una fallada: no sobreim­pri­mir els noms dels per­so­nat­ges entre­vis­tats, cone­guts al nord dels Piri­neus però no pas a la Cata­lu­nya del Sud.

Com els vells juga­dors de 1955 que recor­den com, mig segle abans que Guar­di­ola motivés els seus homes amb Gla­di­a­tor, feien ser­vir La Santa Espina amb la mateixa fina­li­tat. O com el juga­dor d'ori­gen algerià que es defi­neix com a català, “no d'adopció, com a català i prou”. Emo­ci­ona igual­ment sen­tir 14.000 espec­ta­dors can­tant L'estaca, himne del club, i la frase final: “Quan sor­tim al camp, no ens posem una samar­reta, ens posem la senyera”.