«Física o química» (4a part)

Ja ha tor­nat la sèrie més cri­ti­cada, no només per asso­ci­a­ci­ons d'espec­ta­dors, sinó també per pares i enti­tats d'ense­nya­ment. Després de pujar el to l'any pas­sat fins dalt de tot, sem­bla que Física o química ha tor­nat a l'esta­tus ante­rior, amb el sexe com a eix prin­ci­pal però no l'únic. Com que tot gira sobre romanços, con­ti­nuen embo­li­cant pro­fes i alum­nes, ara, però, les tra­mes ado­les­cents no se cen­tren en trios i pro­ble­mes de cas­te­dat sinó en una malal­tia i, sobre­tot, un embaràs, que de moment la noia vol tirar enda­vant. Juguen, a més, amb el fet que el pare és el més ines­pe­rat, el xulo malote de l'insti, que intenta can­viar. La seva relació amb el gai que a l'inici era el blanc dels seus atacs és del millor de la sèrie. També ens agrada la incor­po­ració de Marc Clo­tet, cone­gut per l'audiència cata­lana per fer de Iago a El cor de la ciu­tat. La seva trama és de les que més pro­met. La resta és de moment bas­tant anodí. Fins i tot el per­so­natge d'Alma, dels millors, ha que­dat des­di­bui­xat. La sèrie con­ti­nua sent de les més mal fetes (amb moments ridículs) i amb més males inter­pre­ta­ci­ons, però entreté (pot­ser menys que abans, comença a repe­tir-se), sobre­tot al públic juve­nil, que, de fet, és a qui es diri­geix.