“El cinema que m’agrada em permet entendre’m millor”

Totalment! El cinema permet a l’espectador fer un viatge, i estableix una relació molt particular amb el ell. El cinema que m’agrada ofereix una experiència catàrtica, en el sentit que em permet entendre’m millor a mi mateix a través dels personatges. No pretenc donar tota la informació a l’espectador, vull portar-lo de viatge sense dir-li què ha de sentir.

I tant! En la mesura que ens podem veure a nosaltres mateixos reflectits en una situació més extrema de la que estem vivint, el cinema ens dona l’oportunitat de descobrir coses que d’una altra manera no ens plantejaríem. Ens permet pensar què faríem en el lloc del personatge. No és la pel·lícula que ha de donar les respostes, les ha de trobar el mateix espectador. He intentat que el públic se senti tan a prop com sigui possible del personatge de Hannah i de la seva situació. Està molt confusa, no sap què ha de creure, i de fet, no sap ni qui és ella mateixa. El fet de no perdre gaire temps revelant què ha fet exactament i de què s’acusa el seu marit, que està tancat a la presó, t’acosta més a ella i al seu estat de desorientació.

Sí, està atrapada pel seu sentit de lleialtat cap al seu marit, pel paper que ha tingut durant tota la seva vida al costat seu. Per mi, la clau d’aquest personatge, el que em fascina, és la tensió que hi ha entre l’individu i la parella, i què passa quan aquesta relació es bloqueja. Aquest és el camí que vam explorar, jo i la Charlotte Rampling. Ens vam plantejar què passa si una parella ha conviscut durant 50 anys i un dels dos descobreix una cosa terrible de l’altre. Què passa amb la seva identitat? El descobriment et fa perdre el sentit de la identitat no només de la parella, sinó de tu mateix. És una situació molt confusa, i això és justament el que em fascinava d’aquesta història.

Fa molt temps, jo devia tenir quinze anys, la vaig veure a la pantalla gran a La caída de los dioses, de Luchino Visconti, i vaig quedar fascinat per aquesta aura que desprèn. A partir de llavors, vaig seguir les seves actuacions, i quan vaig decidir dedicar-me al cinema, somiava a poder dirigir-la en alguna pel·lícula. Quan el personatge de Hannah va entrar a la meva vida, de seguida vaig voler que l’interpretés ella. Si no hagués acceptat el paper, no sé si hauria fet la pel·lícula, estava pensat només per a ella.