“Tipus de famílies? Pareu l'orella!”

L'escrip­tora i peri­o­dista Sílvia Soler (Figue­res, 1961) ha con­ce­but un nou lli­bre i, amb el mateix ímpetu, una nova família cre­ada amb «les res­tes del nau­fragi d'altres famílies». Aquesta mirada des­a­com­ple­xada al món fami­liar con­tem­po­rani fa bona pinta de Sant Jordi.

Jo en diria més sen­ti­ments o rela­ci­ons huma­nes que no pas amor. Més que l'amor de pare­lla, que també, m'interessa l'amor entre ger­mans, entre amics, entre pares i fills...

Després de refle­xi­o­nar-hi, i fins i tot de resis­tir-m'hi al prin­cipi per por de trair-me, penso que és tan vàlid par­lar de les rela­ci­ons huma­nes en un to com en un altre. Petons de diu­menge està en la línia de les meves pri­me­res novel·les, que van pas­sar des­a­per­ce­bu­des. Molta gent m'ha des­co­bert amb 39+1 i l'ha sorprès Petons de diu­menge, però en rea­li­tat hau­ria de ser al revés: jo sem­pre havia escrit en un to seriós.

Dis­treure. Aquesta novel·la l'he escrit amb la pre­tensió de fer som­riure, de fer pas­sar una bona estona al lec­tor.

La família és un pilar fona­men­tal de com s'ha orga­nit­zat la nos­tra soci­e­tat. Durant molts segles, ha evo­lu­ci­o­nat molt i molt len­ta­ment i sense per­dre el mateix con­cepte. En pocs anys, hi ha hagut una trans­for­mació bru­tal, i crec que estem a mig camí. El meu lli­bre reflec­teix el tipus de famílies cre­a­des a par­tir de les res­tes del nau­fragi d'altres famílies. No he neces­si­tat docu­men­tar-me, només cal parar l'ore­lla! Ara bé, dono una visió molt opti­mista, en des­taco els aspec­tes diver­tits en lloc dels aspec­tes, que hi són i són molts, com­pli­cats.

Fa uns dies, una lec­tora em va dir: «No hi ha cap família en què tot­hom s'avin­gui tant, en què tot­hom sigui tan i tan bo i s'ho agafi tot amb tan bon rot­llo!» I té tota la raó. Però sí que es pot fer una segona lec­tura: hi ha un exma­rit que passa olímpi­ca­ment de les seves filles, és un pen­ques, vaja. És clar que la seva exdona li té cari­nyo mal­grat tot... Però és que jo volia fer una comèdia, no un drama!

Quan vaig fer 39+1, ja em vaig curar de tots els mals de la paraula tòpic. «És una novel·la car­re­gada de tòpics», et diuen, i doncs què són els tòpics? Estan basats en rea­li­tats claríssi­mes, no? Par­lar dels tòpics és par­lar del que hi ha.

Des de jove­neta he tin­gut faci­li­tats per publi­car les meves obres, però la veri­tat és que no tenien massa trans­cendència. Durant molt temps ho vaig por­tar bé, però va arri­bar un moment que ja no tant. I just quan vaig tenir aquesta crisi vaig escriure 39+1.

L'arbre de Judes i Mira'm als ulls. Ara he acon­se­guit que tra­du­ei­xin al cas­tellà L'arbre de Judes (La Esfera de los Libros, que també publi­carà al cas­tellà Una família...), i serà una manera de res­sus­ci­tar-la. Aques­tes obres, com també Petons de diu­menge, són molt jo, hi he dei­xat molt de mi, infi­ni­ta­ment més que a les obres d'accent més comer­cial.

La crítica m'ha igno­rat bas­tant, però quan ha par­lat de mi m'ha trac­tat bé. Quan vaig gua­nyar el Pru­denci Ber­trana (l'any 2008, per Petons de diu­menge), ho reco­nec, em vaig treure una espi­neta perquè per fi vaig rebre un cert reco­nei­xe­ment ofi­cial.

Es diu que l'escrip­tor que sem­pre acaba par­lant d'ell mateix i de les seves cir­cumstàncies per­so­nals no aporta res de nou. I no hi estic gens d'acord. Jo fun­ci­ono així: miro endins, sí, però alhora també miro enfora, molt enfora.

Sem­pre que es qüesti­ona el model de Sant Jordi, em bara­llo amb tot­hom perquè jo el defenso molt. Hem d'enten­dre que és la festa del lli­bre i no de la lite­ra­tura en català. Sense per­dre de vista que hem de donar un suport explícit a la lite­ra­tura en català. Però, si us plau, en un moment en què el país va com va, no espat­llem les coses que fun­ci­o­nen!