Pot durar fins quan el mercat vulgui. El mercat és bipolar, està permanentment en estat d’enamorament: quan el corresponen, ve l’eufòria; quan li diuen que no, ve el pessimisme. El mercat es mou per dues forces, el curt termini i el llarg termini. El curt termini és la decisió de la gent, el que creu que pot passar, mentre que el llarg termini es mou pels beneficis de l’empresa, i si hi ha un escenari dolent de recessió, que provoca baixades del 15% en els beneficis d’empreses de primer nivell, això no vol dir que aquest 15% s’esvaeixi permanentment, serà només per un o dos anys, perquè aquesta companyia no sobreviu un o dos anys, sinó deu o vint anys.

Una situació hipotètica de recessió pot provocar que caiguin els tipus d’interès. Amb això els bancs tindrien menys ingressos, i la reducció de l’activitat econòmica pot fer augmentar els impagaments i de deute i fer augmentar els costos de provisió, i així minven els beneficis.

La clau de tot plegat és que els aranzels que volen aplicar els EUA són desproporcionats, i això ha provocat que hi hagi una allau de trucades de diferents països que volen parlar amb Washington. Trump ha aconseguit l’objectiu que una llarga llista de països s’asseguin a negociar no els aranzels que els imposa els EUA, sinó els que ells imposen als productes estatunidencs. D’altra banda, si es tiren endavant aquestes tarifes aranzelàries, disminueix el PIB, i aleshores el que cal fer és abaixar els tipus d’interès, i això a Trump ja li va bé, perquè els EUA són com una família fortament endeutada per una hipoteca, i una baixada del preu del diner la pot alleujar. Fa pocs dies, va enviar un missatge al president de la Reserva Federal per demanar-li que abaixés tipus.

Es mantindrà independent, i mantindrà les decisions que econòmicament vagin millor al país. S’hi ha de mantenir, perquè, si no, la confiança del món en el dòlar es podria esvair. Però sí que es pot trobar amb la dicotomia de què cal fer en cas que es mantinguin els aranzels i això comporti un brot d’inflació perquè els productes consumits pels nord-americans s’encareixen. Aleshores, ha d’apujar els tipus, però pot passar que aquest encariment dels productes redueixi el consum i, aleshores, per reactivar-lo, hauria d’abaixar els tipus. Perquè el risc de recessió hi és, exactament del 30%, segons han previst diversos analistes.

Fa pocs dies, a l’Air Force One, deia a uns periodistes que els EUA han de seguir sent l’economia hegemònica al món. Tanmateix, el cert és que assistim a un canvi de paradigma, i els EUA perden hegemonia en favor de la Xina. Fixeu-vos que la Xina no s’asseu a negociar noves tarifes, sinó que accepta el torcebraç i respon amb més aranzels. Estem vivint un canvi històric com els que s’han esdevingut al llarg dels darrers 500 anys, en què l’imperi neerlandès va succeir l’espanyol, per després cedir l’hegemonia al britànic, que hauria de fer el mateix amb els Estats Units. I ara és el moment de la Xina.

El pes dels Estats Units sobre l’economia mundial, si mirem les exportacions, és d’un 18%-20%. Està bé, però no és el 50%. Si Trump diu que els aranzels hi són per quedar-se, els països afectats hauran de buscar consumidors. El productor de cava català, per exemple, haurà de buscar qui l’hi compri, i la Xina i altres països de la seva òrbita poden decidir aprofitar el forat que han deixat els EUA, a canvi de comprar més productes xinesos. D’altra banda, pot tenir un poder comercial determinant en àmbits com les terres rares, en què el 90% de la producció mundial ve de la Xina. Si decideix prohibir la venda de terres rares als Estats Units i a la resta del món, tenim un problema, ja que han esdevingut la part inicial de moltes cadenes de valor, en especial les tecnològiques, des dels televisors fins als cotxes elèctrics.

Això no passarà. La borsa dels EUA té un avantatge competitiu, perquè tenen un tipus de companyies que poden fer créixer els seus beneficis de manera estable durant molt de temps. Tecnològiques com Amazon, Meta i Microsoft, i gegants de la salut o la farmàcia, són de fet oligopolis que poden mantenir un creixement ràpid del negoci.

Hem de veure per què els EUA no produeixen més al seu territori. Perquè ja tenen plantes productives a Mèxic. Veig difícil que es pugui recuperar la indústria dels EUA, perquè al final el que hi pesa són les fases de creixement d’un país al llarg del temps. Els EUA han anat posant capes de valor afegit al seu creixement econòmic al llarg del temps. El mateix que va fent la Xina, que va passar, la primera dècada del segle XXI, d’atreure empreses estrangeres per produir al seu territori a fer un canvi a més valor afegit a mesura que els seus salaris ja no podien ser tan barats, i que va comportar deslocalitzar les seves fàbriques al Vietnam. Per competir directament amb les indústries europees i nord-americanes, va analitzar com evolucionarien en un termini de deu anys. En el cas de l’automoció, van veure que el futur era el cotxe elèctric, i van començar a desenvolupar-lo, de manera que ja ens avantatgen deu anys. Però és que també estan a l’avantguarda en telecomunicacions, i una de les grans empreses que fabriquen torres de transmissió per al 5G és xinesa.

La Xina, indiscutiblement. D’aquí a deu o quinze anys, l’hegemonia tecnològica de la Xina serà molt elevada. No hem d’oblidar que a la Xina són 1.300 milions d’habitants, i als EUA, 340 milions. Així doncs, si han de fer una inversió en una tecnologia disruptiva, com ara la intel·ligència artificial (IA), tenen gairebé cinc vegades més consumidors, poden fer més prova i error. A més, amb la IA i amb qualsevol tecnologia de darrera generació, com més barata esdevingui, més consumidors tindrà, i cada vegada que dobles la producció, els costos minven un 17%. Estem arribant a aquest punt d’inflexió. Es veu clar en el cas de la IA DeepSeek, el ChatGPT xinès, que s’ha desenvolupat amb uns costos molt baixos. La pressió dels Estats Units ha obligat la Xina a fer nous descobriments en les tecnologies disruptives, i si pressiones dos enginyers en un garatge a trobar una solució tecnològica, la trobaran. Seguint amb DeepSeek, ja s’estan cercant solucions perquè consumeixi menys electricitat, que és el principal escull ara mateix per al desenvolupament de la IA. Serà més eficient i rebaixarà el seu cost. La Xina aconseguirà l’hegemonia tecnològica perquè té recursos per fer-ho: cada any surten llicenciats de les seves universitats onze milions d’enginyers.

El que veig és que com més gran és un banc, millor, perquè pot posar ous en diverses cistelles i la diversificació del negoci es fa més gran. En lloc de prestar només a Catalunya, puc prestar a França, Alemanya, el Regne Unit, els EUA, l’Amèrica Llatina, la Xina i Àfrica. Si Catalunya em va malament, tindré altres llocs que més o menys m’ho aniran compensant. Com més gran ets, menys risc sistèmic tindràs. Això és el que busca Europa després de la gran crisi financera, que sobretot va tenir un fort impacte en bancs petits, regionals, de tot el món, tant als EUA com a Europa. Des del BCE ja han agafat la bandera i han dit: “Necessitem bancs més i més grans.” En el cas espanyol, abans de la crisi hi havia més de 60 bancs, i ara de facto n’hi ha vuit, i tres dels quals tenen el 75% de la quota del mercat.

Aquí ha d’entrar el regulador per controlar aquesta competència. Certament, per molta regulació que hi hagi, al final els bancs tenen la batuta que dirigeix l’orquestra. Abans del 2008, hi havia competència i els preus de les hipoteques disminuïen, i tothom es barallava per pagar-te més pel dipòsit. Actualment, quan la remuneració del dipòsit hauria d’estar molt a prop de l’euríbor, no és així. Quina necessitat tenen els bancs de competir per un dipòsit? Es truquen entre si i pacten no apujar les remuneracions, sense cap problema, i si l’estalviador es planteja buscar ofertes, en veure que més o menys tots ofereixen el mateix, no canvia d’entitat. Així pugen els ingressos dels bancs: com que les despeses no ho fan en una magnitud similar, els beneficis de l’entitat augmenten. Això és el que ha passat a la banca espanyola, i a la italiana, mentre que si anem a mercats com el dels Països Baixos i Alemanya, on la competència és més gran, això no ha passat.