Lartigue

Hi ha una pila de teles del pintor Jacques Henri Lartigue i no les vol ningú. Es fan grans exposicions de fotografies seves i no s'hi posa ni per mostra un seu oli, de dolents que són. Fins a 68 anys, quan van exposar les fotos al MOMA, ell mateix es tenia per un pintor. És una història ben curiosa.

Perquè les fotografies són meravelloses, les de la Belle Époque posen la pell de gallina i són el corresponent fotogràfic als llibres de memòries de Zweig, Marai o Gaziel. Moltes edicions de Proust duen a la portada una fotografia de Lartigue.

L'il·lusionisme de Mèliés es va tornar molt seriós a les mans de Lartigue, tan seriós i greu com podia ser-ho la màgia per un nen malaltís que havia de passar-se molts dies al llit. Als 11 anys va fer un retrat estereoscòpic, o sigui en 3D, del seu germà Zissou com un fantasma. Al final del món burgès hi va haver un interludi amb personatges sensibles i desencaixats, famílies excèntriques com els Lartigue, uns ricassos que es construïen cotxes sense motor per fer carreres o que es passaven un any i mig muntant un avió per fer un vol de tres minuts, que filmaven pel·lícules i que regalaven al nen la millor càmera perquè retratés aquell món fantàstic i crepuscular, amb la cosina sobrevolant una escalinata, amb cossos aturats a l'aire, el germà amb americana i corbata flotant en una embarcació de cautxú com un extraterrestre. Lartigue explora la tercera dimensió estereoscòpica buscant la manera d'arribar a retratar la quarta dimensió, la dimensió temporal, la fotogràfica. És Einstein pel camí de l'art. Com un fantasma entrem a les fotografies i ens envoltem de costums, vestits i objectes aliens, un món mort i polvoritzat però més viu que nosaltres. La nostra solitud d'espectre hi destaca, tota bellesa i serenitat, la nostàlgia és la sang i l'ànima del passat. Entrem en un temps que enyora el nostre temps de la mateixa manera que el nostre enyora el seu, en un temps que emmiralla.

Hi ha un gran misteri sobre Lartigue. Ell mateix es presentava com un artista ingenu. Després s'ha descobert que el seu pare ja tenia uns grans coneixements fotogràfics, però de nen Latirgue produïa obres mestres, i després hi ha retrats refinadíssims que remeten a Velázquez, Vermeer, Toulouse-Lautrec o el surrealisme. L'art sovint és autònom i se serveix dels nens i dels homes.

Va viure més de 90 anys i el seu àlbum de fotos fa cent trenta volums. També portava un diari. Va viure les grans matances del vint amb la idea que «si per preservar la meva felicitat haig de ser una ostra, m'estimo més enterrar el meu cap a la sorra» i no va deixar fotografies dels terrors del segle. Amb la tragèdia del final del seu món burgès en va tenir prou. Va continuar retratant dones, esports i lleure. Se li diu sovint el fotògraf de la felicitat. A 85 anys apunta al diari: «Hi ha moments que ens sentim confusos, no pas lluny del precipici... Aleshores, entre aquesta nebulosa i aquest silenci, apareix el somriure de Déu. I somriem davant de Déu... I tota la terra ens somriu. Fins i tot el precipici.»

Si tot fos tan senzill! Se sol relacionar el joc de Lartigue amb el temps amb l'aigua que surt tant a les fotos. Aigua gelada, ploguda, nevada, nedada, navegada, vaporitzada, és veritat, però no hi ha pas menys aire, i de terra tampoc n'hi falta. L'únic element que no hi surt és el foc. No retratava les guerres. Tot ell és delicadesa i per tant omissió, però no descartaria que tota l'obra sigui una foguera pietosa.