des del jardí
vicenç pagès jordà
Paradoxes de ‘La Vanguardia'
Un dels fenòmens més curiosos del nostre país és La Vanguardia, un diari que no s'ha caracteritzat precisament pel catalanisme, però que lidera els rànquings de vendes des de fa dècades. Tres llibres poden ajudar-nos a entendre'n les interioritats.
Servitud, subtitulada Memòries d'un periodista (1928, reeditat per última vegada el 2002), no és pas una gran novel·la, però Joan Puig i Ferreter hi plasma la seva experiència com a redactor en el diari, que ell rebateja com La Llanterna. Hi denuncia la pràctica del plagi, les enveges dels companys, la humiliació de l'autocensura i els interessos extraperiodístics. Pel que fa a la línia editorial, s'hi pot llegir: “Som l'òrgan de la gent quieta i acomodatícia”.
A Una història de ‘La Vanguardia' (2006 i 2010), el periodista Josep Maria Huertas ressegueix minuciosament els inicis i la trajectòria del mitjà. Un dels propietaris, Carlos Godó, s'hi autodefineix com a “fundamentalmente gubernamental”. Com recorda Huertas, del 1939 al 1978 la capçalera va ser La Vanguardia Española, un adjectiu introduït pel director Manuel Aznar, avi de qui més endavant presidiria el govern espanyol.
El 1971 apareix de manera pòstuma a París la Història de ‘La Vanguardia', de Gaziel, que en va ser director del 1920 al 1936. Aquest llibre bell i trist va ser reeditat el 1994 per Empúries i ara ha reaparegut gràcies a la jove editorial L'Altra. En un pròleg magnífic, Antonio Baños compara el propietari amb el Ciutadà Kane d'Orson Wells, i Gaziel amb el seu home de confiança, que a la pel·lícula és interpretat per Joseph Cotten.
La Història de ‘La Vanguardia', de Gaziel, incorpora dosis elevades de lucidesa i d'amargor. Hi destaca el retrat àcid de Ramon Godó, rampellut, esguerrat, sociòpata, “homúnculus reconcentrat”, l'anticatalanista que va consolidar el diari més llegit de Catalunya. Gaziel s'hi lamenta del país, dels polítics, dels intel·lectuals, però sobretot dels propietaris del diari. Segons ell, dos principis editorials s'han mantingut al llarg de tots aquests anys: “Acatament automàtic a les institucions triomfants” i “Defensa, sense discussió possible, de l'ordre establert”. No és estrany que un dels grans problemes de Gaziel fos respondre quan li preguntaven per què un diari amb aquestes característiques es deia La Vanguardia.