Cultura
Verdaguer, objecte de desig franquista
‘Verdaguer segrestat’ repassa l’emmascarada del franquisme per apropiar-se de la figura del poeta
L’exposició forma part dels actes dels cinquanta anys de la casa museu, situada a Folgueroles
Mossèn Cinto Verdaguer va ser objecte de desig per part del franquisme. Aquesta és la tesi que defensa l’exposició que es pot veure fins a finals d’agost a l’ajuntament de Folgueroles i que és fruit de la recerca feta per l’historiador Carles Puigferrat amb la col·laboració de la Fundació Jacint Verdaguer, encapçalada per la seva directora, Carme Torrents. El títol és contundent: Verdaguer segrestat. La utilització del mite durant el franquisme. “El que ens ha donat la clau de tot plegat és recopilar un munt d’informació i posar-la en ordre cronològic. Fent aquesta feina, es detecta tota una trama per apoderar-se de la figura de Verdaguer”, explica Puigferrat, afirmació que referma la directora de la Fundació Verdaguer, Carme Torrents: “Se’ls veu molt el llautó. Com a autor clàssic, tothom tenia el seu Verdaguer. Qui era d’anar a missa es quedava amb el sacerdot; el qui tenia un interès més patriòtic repassava poemes com ara L’emigrant. El problema va ser l’emmascarada que se li va fer durant el franquisme i que ha impedit, per exemple, que Verdaguer entrés a les universitats fins gairebé cent anys després de la seva mort.”
Usurpació del mite
El 26 de juliol del 1936, sota el govern de la República, s’havia d’inaugurar el museu Verdaguer a la seva casa natal de Folgueroles, però l’aixecament militar del 18 de juliol va aturar el projecte. La voluntat de fer-se seu un poeta com Verdaguer va quedar ben clara des del moment que el bàndol franquista va entrar a Catalunya, com demostra que un diari rellevant com La Vanguardia publiqués l’ocupació de Folgueroles, que no arribava a mil habitants, com una efemèride militar de gran importància: “En aquest text s’observa que qui l’escriu sap de què parla. Sap qui és Verdaguer i què representa per a la societat catalana”, comenta Carles Puigferrat.
L’exposició divideix el període de segrest de Verdaguer en tres etapes, que van des d’una primera, marcada per la implicació de la Falange en l’organització d’actes com ara el centenari del naixement del poeta, el 1945, i l’aparició d’una primera resistència cultural a la usurpació, passant per una segona en què la seva obra –finançada per alts càrrecs del govern franquista– forma part del rentat de cara a través de la cultura de la dictadura per així poder-se acostar a òrgans internacionals: “Gent que no té res a veure amb Verdaguer, com ara el governador Felipe Acedo, finança obres com, per exemple, l’òpera Canigó. D’una banda, firmava penes de mort i perseguia tot allò català, i de l’altra, era conscient que s’havien de guanyar els catalans i es penjava medalles amb accions com aquesta”, explica Puigerrat. La darrera etapa, entre finals dels seixanta i inici dels setanta, coincideix amb la recuperació dels projectes de museus Verdaguer. Malgrat que el franquisme ha afluixat, la mà que engrapava Verdaguer encara fa un darrer moviment per fer-se’l seu: “El bitllet de 500 pessetes amb la cara de mossèn Cinto és una jugada amb molta mala bava”, diu Torrents, davant el seguit de plafons plens d’articles, imatges i reflexions que aporten llum a aquest segrest.